27.02.14

75 anys d’una derrota històrica (1936-1939)

Autor: Jordi Córdoba

Publicat a: Diari de Girona
La guerra civil de 1936-1939 va suposar una greu derrota històrica, tant per a la gran majoria de Catalunya com per a l’Espanya republicana. Un conflicte iniciat amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936, però que es va prolongar durant prop de tres anys gràcies a la resistència popular a Madrid, Catalunya, el País València i també una part de les Illes Balears (Menorca), Astúries, País Basc o Andalusia, entre altres zones. Va ser una llarg i sagnant conflicte armat, on la lluita de classes, entre nacionalismes enfrontats, entre corrents polítics, ideologies i religió, hi varen ser constantment presents.

El bàndol republicà va estar constituït a l’entorn dels governs democràticament elegits a Espanya, Catalunya i el País Basc, amb Manuel Azaña, Lluís Companys i José Antonio Aguirre al capdavant, respectivament. Aquest bloc estava format a nivell polític per les forces que donaven suport al Front Popular i al Front d’Esquerres de Catalunya, és a dir l’Esquerra Republicana espanyola (Izquierda Republicana), Unió Republicana, PSOE, PCE, ERC, PSUC i POUM, entre altres, i també, amb algunes reticències, pel PNB, de centre dreta, gràcies a la imminent aprovació de l'Estatut d'Autonomia per al País Basc. Va tenir un suport fonamental dels sindicats, principalment de la UGT i la CNT, el primer llavors de tendència socialista i comunista conjuntament i el segon de tendència anarquista. A nivell internacional només va ser recolzada amb armament per la Unió Soviètica, però també va ser fonamental el paper de milers de brigadistes voluntaris de nombrosos països, mentre França, el Regne Unit i altres estats practicaven una política de “no intervenció” que va influir molt negativament en el resultat de la guerra.

Per la seva banda, el bloc anomenat “nacional”, va estar organitzat bàsicament a l’entorn d’una Junta de Defensa quasi exclusivament militar. A nivell polític, els colpistes varen tenir el suport de Falange Espanyola, Renovació Espanyola, Comunió Tradicionalista i els sectors més dretans de la CEDA i de la Lliga Catalana, amb un ampli suport de l'església catòlica, de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista. Mort el general Sanjurjo i més tard el general Mola, que havien estat dos dels principals responsables del cop d’estat, mort també el líder falangista José Antonio Primo de Rivera a mans de les forces republicanes, això va facilitar el nomenament i la consolidació del general Franco com a “Generalísimo” i més tard com a “Caudillo”, una figura no massa allunyada dels seus principals aliats, el “führer” Adolf Hitler i el “duce” Benito Mussolini.

Després d’una inicial resistència heroica però moltes vegades desordenada, en la que fou decisiu l’armament de la població civil, no va ser fins l’arribada de Largo Caballero i després de Juan Negrín com a caps del govern central que es va constituir un Exercit Popular pròpiament dit, un exercit que va plantar cara al feixisme durant prop de tres anys, amb victòries tan importants com la batalla de Madrid (novembre de 1936). Però a partir de la derrota a la batalla de l'Ebre (juliol a novembre de 1938), la victòria militar per a la República quedava cada vegada més lluny, i de fet va comportar l'ocupació franquista de Catalunya en els següents mesos, el que hauria de suposar l’inici de la derrota definitiva del govern democràtic de la República. Lleida, que havia sofert intensos bombardejos durant el 1937, ja havia estat ocupada el 4 d’abril de 1938. Però el 15 de gener les tropes franquistes entraven a Tarragona, el 26 de gener a Barcelona i el 4 de febrer a Girona, arribant a la frontera francesa el dia 10, on centenars de milers de persones refugiades havien creuat cap a un duríssim exili del que molts i moltes ja no tornarien.

La República es va mantenir encara durant dos mesos. La resistència es va perllongar mentre va ser militarment i humanament possible, a l’espera del que semblava un imminent inici de la segona guerra mundial. Però el 27 de febrer el Regne Unit i França reconeixien el règim de Franco, el 28 de març Madrid era finalment ocupada, i tot seguit València, Alacant i la resta del poc territori encara fidel a la República, el que va suposar el final de la guerra, l’1 d’abril de 1939.

Encara avui hi ha qui vol ignorar que qui va ocupar Catalunya varen ser les tropes franquistes, no un suposat "Exèrcit Espanyol", que tant a Catalunya com a Espanya foren l'esquerra política i sindical les que van resistir l'avanç del feixisme, que el Madrid republicà va resistir fins a l’últim moment, o que pseudo-catalanistes com Francesc Cambó i una bona part de la dreta catalana donaren, com la dreta espanyola, un clar suport a l"alzamiento nacional". Des d’aquí vull retre homenatge a tres dels principals líders de l’esquerra catalana durant aquells anys: Lluís Companys, Joan Comorera i Andreu Nin.