29.07.02

LA DIPSUTADA HERÈNCIA DEL PRESIDENT PUJOL

Autor: Joan Herrera

Publicat a: El Punt
Després de vint de pujolisme, les dependències creades envers al partit de govern i els vicis adquirits són extraordinaris. És lògic, per tant, que la necessitat de canvi es fonamenti en una perspectiva de regeneració democràtica. Però quedar-se amb aquesta línia argumental seria molt limitat. L'aposta pel canvi a Catalunya es fonamenta per sobre de tot en les mancances importantíssimes que patim en polítiques d'ensenyament, d'habitatge, d'ocupació o en l'avenç de l'autogovern.
De fet, només des d'un discurs i una pràctica decididament d'esquerres, i en coordenades diferents a les que ha representat el pujolisme, serà possible construir una línia d'actuació nacional, progressista i d'àmplia base ciutadana. El pujolisme sense dubte es percebrà amb el temps com una etapa importantíssima de la Catalunya actual però el que passarà a la història no serà precisament el caràcter progressista de la seva primera etapa, tan efímer com el temps que va trigar en governar. En la memòria de bona part de la ciutadania romandrà sense dubte el caràcter patrimonialitzador i exclusivista de tot allò que fos català, que ha fet impossible establir aliances per fer avançar l'autogovern, es a dir, per a que els catalans disposem d'una major sobirania. I en la impressió popular, també hi destacaran trets gens progressistes en política educativa, laboral, industrial o una acció corrosiva amb el medi ambient (purins, proliferació de camps de golf, PHN).
Per què, doncs, hi ha part de l'esquerra que reclama de forma insistent l'herència del pujolisme? Hi ha algun motiu per la disputa de l'espai convergent? La disputa de l'herència del pujolisme pot ser un bon recurs per ampliar la base electoral i és possible que ERC tregui algun rendiment electoral. Fins i tot és positiu que el que socialment representa el pujolisme es desplaci del centre-dreta al centre-esqquerra. Però si s'accepta aquesta lògica també s'ha d'acceptar que això pot suposar una forta hipoteca. Seria d'ingenus pensar-se que quan l'epicentre socio-electoral d'una força política es desplaça un quants graus cap a la dreta això no té cap conseqüència concreta en la seva política i en la seva acció. De fet, d'aquí uns anys, el rol d'aquells que s'hagin reclamat hereus del pujolisme pot acabar sent en bona part el que aquest ha representat. I sense dubte, això suposarà un increment d'electors convergents, però també la incomoditat i la desafecció, de molta gent d'esquerres i nacionalista que del pujolisme no volen sentir ni parlar.
Aquesta disputa però, pot arribar a tenir un punt d'excentricitat si a la reivindicació del pujolisme feta per l'esquerra li sumem la combinació en la disputa per un altra dels patrimonis polítics del nostre país: el del PSUC. Aquest va destacar sempre per un caràcter unitari en tot allò que representaven conquestes col·lectives i traslladà aquest tarannà a les reivindicacions nacionals. Per descomptat va tenir un caràcter marcadament d'esquerres i mai dubtà que les aliances havien de ser entre les forces progressistes i democràtiques. A més, el millor PSUC va tenir una dimensió primerament catalana, i a la vegada no renuncià mai a una política autènticament federal amb la resta de l'Estat i d'Europa. Per sort, ja s'ha acabat aquella etapa en la que pel simple fet de tenir relacions amb forces polítiques de l'Estat s'atrevien a treure't el segell de catalanitat (a hores d'ara fins i tot ERC manté relacions amb altres forces de l'Estat). Així, quan algú amb pretensions de partit ""agafa-ho tot"" -partits catch all diuen a Estats Units- ha volgut combinar tradicions gairebé antagòniques, els fets han fet perdre la vigència de les declaracions. Aquest és el cas d'en Pujol quan reclamà per a si el bagatge d'en Cambó i d'en Macià. De fet, els seus actes i la seva política l'han acabat desautoritzant en la combinació de totes dues herències.
En aquest sentit, a la propera etapa que es pot obrir a Catalunya no només ens cal un canvi de persones. El principal repte que té Catalunya és implementar polítiques diferents en infinitat de temes; des de les polítiques d'escoles bressol, passant per la política d'habitatge, la necessitat d'una política d'immigració activa, polítiques ambientals en la línia oposada a allò que representa la proliferació dels camps de golf o el PHN, etc... Des d'aquest prisma, reclamar-se hereus del pujolisme, més enllà d'una lògica purament electoral, no va en la línia del que es necessita. Per molta gent, és hora d'una nova majoria, més reequilibrada cap a l'esquerra, on el que és i el que ha representat CiU passi a l'oposició perquè és absolutament necessari que aquest canvi vagi acompanyat d'una reorientació política global.