06.03.09

Les Gavarres, un parc natural!

Autor: Lluis Postigo
Càrrec de l'autor: Diputat d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya
Publicat a: El Punt

L'anunci del conseller Baltasar que el departament que dirigeix engegarà, al llarg d'aquest 2009, els treballs necessaris per a la declaració de parc natural de les Gavarres ja ha provocat les primeres reaccions. Com era d'esperar no s'ha produït un suport unànime. Els partidaris acèrrims, que n'hi ha i molts, no han desfermat la seva alegria, convertida en escepticisme després de tants anys. Els propietaris, per veu de la Federació d'ADF de les Gavarres, s'han manifestat sorpresos i molestos. Una reacció comprensible d'aquells que deuen pensar que «de fora vingueren i de casa ens tragueren». Des de l'Alta Garrotxa reclamen el mateix tracte, demanda absolutament lògica de qui sap valorar allò de positiu que comporta la declaració de parc natural.

Però la reacció de determinades formacions polítiques ha estat sorprenent i desproporcionada. Només els ha faltat fer córrer el rumor que «aquests radicals ecologistes volen reintroduir el llop a les Gavarres» o que «aquests comunistes volen traslladar el model cubà de gestió d'espais naturals a les comarques gironines». M'hauran de disculpar, però és que no puc entendre com després de tots aquests anys algú encara pot qüestionar la conveniència d'aixoplugar les Gavarres sota la figura de parc natural. Oposar-se al parc natural és tant com negar que aquest indret presenta uns valors naturals excepcionals, que els seus valors estètics i paisatgístics són únics al litoral català, que el seu patrimoni cultural, popular i etnològic és de gran interès pedagògic. Oposar-se al parc natural és tant com negar el seu potencial per desestacionalitzar l'actual oferta turística gironina, o per millorar les seves capacitats de gestió i promoció. No podem desaprofitar aquesta oportunitat. Això sí, essent molt conscients que el parc natural no és un objectiu per si mateix, sinó un instrument per aconseguir la desitjada compatibilitat entre la conservació de l'espai, l'aprofitament ordenat dels seus recursos i l'activitat dels seus habitants, emulant el que ja estan fent a la zona volcànica de la Garrotxa o al cap de Creus.

La declaració del conseller, tot i ser la primera vegada que la Generalitat manifesta la seva predisposició a culminar aquesta reivindicació històrica, no és res més que això, la voluntat manifestada d'introduir un nou objectiu del govern. A partir d'aquí tota la feina està per fer, tot el camí està per recórrer i (només faltaria!) s'ha de fer amb la participació de tots els agents implicats, intentant aconseguir consensos, amb el debat i el diàleg que calguin per concretar quin model de parc natural volem i com hem de continuar avançant. Com sinó?

Ara fa trenta anys es va iniciar una mobilització popular en favor de la protecció del massís que va culminar l'any 87 amb un clam, encapçalat per la Diputació de Girona i els Amics de les Gavarres, que va tenir plasmació en el número 122 de la Revista de Girona titulat Les Gavarres: un parc natural al darrer bosc de la Mediterrània. Tenim un deute històric amb el massís i amb les persones que van consagrar part de la seva vida a la seva protecció. Avui, trenta anys tard, el parc natural de les Gavarres esdevé l'únic i obligat reconeixement.