12.02.15

El gran frau

Autor: Josep Vendrell
Càrrec de l'autor: Secretari General d'ICV
Publicat a: Eldiario.es

La crisi financera ha estat l'excusa perfecta per acabar definitivament amb les caixes. Amb successius canvis normatius i l'empenta de la Comissió Europea, els Governs del PSOE i del PP han entregat el 50% del mercat financer espanyol a l'oligopoli dels grans bancs.

Recordeu aquesta frase? El sistema financer espanyol és "el més sòlid del món". Va ser pronunciada pel president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, el setembre de 2008. Sis anys després les deu caixes catalanes han desaparegut.

Les conclusions  de la comissió d'investigació aprovades pel Parlament responen a un vergonyant acord entre CiU i ERC. Només s'explica que ha passat, però no perquè ha passat i quines són totes les responsabilitats. I en el cas d'algunes caixes, com Penedès i Caixa Girona, amb implicacions d'exdirigents de CiU en aquesta caixa, ni tant sols s'explica tot el que ha passat.

La crisi financera espanyola no és conseqüència d'un accident imprevist, d'una tempesta financera iniciada als EEUU, com van dir Narcís Serra a la comissió. La desaparició de les caixes és conseqüència d'un frau. L'economista nordamericà John Kenneth Galbraith, deia que l'economia capitalista actual es basa en un frau, es difon una versió de la realitat d'acord amb les pressions pecuniàries i els interessos de l'elit directiva de les grans corporacions. Aquest contrast entre relat oficial i realitat és la base del frau en el sistema econòmic.

Per Galbraith en la gran corporació el poder real passa dels propietaris, els accionistes, a la direcció. En el cas de les caixes el poder real va passar de les entitats fundadores, de caràcter social, cultural i ens locals, a les cúpules directives.

Sens dubte va ser un frau que tant els Governs del PSOE com del PP, amb el suport de CiU, impulsessin una política econòmica que va generar una bombolla immobiliària  amb la liberalització del sol, amb incentius fiscals per la compra d'habitatges, amb l'expansió del crèdit sense límit. Una bombolla sistemàticament negada per tots els governs que va ser inflada per una competència desaforada entre les caixes per guanyar quotes de mercat, expandint-se més enllà dels seus territoris d'origen.

Un frau ha estat el reguitzell de males pràctiques i abusos en la comercialització d'hipoteques, que han convertit el deute hipotecari en una condemna per vida per milers de famílies. Així com la comercialització de productes financers de risc, com les preferents i el deute subordinat. El primer rescat de les caixes es va fer a costa dels seus propis clients.

I un frau han estat les retribucions, indemnitzacions i pensions desorbitades que s'han atorgat a ells mateixos els directius de les caixes. A l'Estat espanyol no hi havia límits a les retribucions, només recomanacions que no eren d'obligat compliment.

Fins i tot, Durao Barroso admet el frau, responsabilitzant de la crisi al Banc d'Espanya (caldria afegir a la CNMV) per la seva mala supervisió, els governadors del banc central espanyol sempre deien que no hi havia cap problema. És escandalós que Barroso responsabilitzi, amb anys de retard, el Banc d'Espanya, però encara ho és més que amagui la responsabilitat de les institucions europees en el frau: un disseny neoliberal de la moneda únicaque va afavorir una onada de diner barat cap als països del sud i que ha estat un desastre.

Tot això amb un marc econòmic global, dominat per un capitalisme financer, que ha promogut una "cultura de la cobdícia", la recerca de l'enriquiment ràpid i a qualsevol preu.

El gran frau que ha tingut un altíssim cost social, en forma de desnonaments, estalvis atrapats en les preferents, llocs de treball perduts, escanyament del crèdit i increment de la pobresa i les desigualtats. I un altíssim cost econòmic: 108.000M€ en diferent formes d'ajuts, 110.000M€ en avals i 357.000M€ de préstecs tous del Banc Central Europeu. Bona part d'aquests recursos, uns 37.000M€, destinats al rescat bancari ja es poden donar per perduts segons el FROB. Un de cada tres euros d'increment del deute públic es genera com a conseqüència del recat del sistema financer.

Però el darrer episodi del gran frau és que entitats que eren patrimoni públic i que han estat rescatades amb diner públic, com per exemple Catalunya Caixa, amb més de 12.000M€ de moment, passaran a mans privades, dels grans bancs, a preu de saldo.

Els responsables de la desaparició de les caixes són els seus directius i subsidiàriament els seus consells d'administració, per no fer la tasca de control que els hi pertocava; els Governs de l'Estat, el Banc d'Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors. També hi té responsabilitat, per la seva passivitat, el Govern de la Generalitat.

La crisi financera ha estat l'excusa perfecta per acabar definitivament amb les caixes. Amb successius canvis normatius i l'empenta de la Comissió Europea, els Governs del PSOE i del PP han entregat el 50% del mercat financer espanyol a l'oligopoli dels grans bancs.

Davant del frau no és possible la impunitat, cal exigir responsabilitats judicials i polítiques i recuperar allò que ha estat patrimoni de tots, aquesta vegada en la forma d'una banca pública.