31.03.09

Navarrete, sí, senyora!

Autor: Paco Galán

Publicat a: El 9 Nou
Ella s’ha mort, però moltes de les idees que va insinuar per a Granollers perduraran.

No era una dona que et deixés indiferent. Era una dona valenta, ferma, arriada. Defensora de les seves idees i de les seves postures amb tota la vehemència que calgués, però amb tota la dolçor que sabia. Perquè podia semblar una dona brusca, però era una dona dolça. La Conxita!

Havia fet una tasca immensa com a regidora de Cultura, entre 1979 i 1983, tothom li reconeix. Per això la seva incorporació a les files d’IC (això sí, com a independent, igual que ho havia estat amb el PSC) va ser un luxe. Tinc la sensació que ella i tots els que l’envoltàrem en aquells moments no hem sabut explicar bé del tot per què ella, que havia estat al primer Ajuntament democràtic, com a membre de les llistes socialistes va formar part més tard, el 1991, de la candidatura d’Iniciativa per Catalunya, que vaig tenir l’honor d’encapçalar, per cert, en bona part gràcies al seu destacat suport.

Explicacions poden haver-n’hi moltes, però l’essencial és que la Concepció Navarrete Sanpere era una dona que creia en el pluralisme polític i, en canvi, havia vist, després de deixar l’Ajuntament el 1983, que aquest valor es perdia, perquè tot es bipolaritzava massa a la ciutat entre el PSC i CiU, i no li agradava aquell panorama. El mandat durant el qual ella havia governat no havia estat tan de “o blanc o negre”. Li agradaven les coloraines.

No la vaig saber convèncer que ocupés el número 2 d’aquella nostra candidatura: ella volia més discreció, perquè sabia que el retrat electoral del pòster de campanya seria dels tres primers, com ho va ser. No volia sortir a la foto! Ella mateixa va triar ser la quarta de la llista. Una posició discreta, però important. Ens va ajudar moltíssim el seu tarannà i la seva experiència. Tenia exactament 30 anys més que jo, ni un dia més ni un dia menys, (havíem nascut en la mateixa data!) i em deia “et porto una generació justa”.

Quan la Navarrete deia alguna cosa, no només havíem d’escoltar-la, sinó que havíem de prendre’n bona nota, perquè obria la boca per dir sempre coses plenes de sentit, per aportar un punt de vista sovint sorprenent, per trobar la clau de volta del que en aquell moment es debatia.

Acomiadar-la en la seva mort ha estat una barreja de sentiments: la tristor de l’adéu per sempre i l’orgull d’haver estat entre les seves colles.

Bon voyage!