05.03.15

Una nova Grècia, una nova Europa

Autor: Jordi Córdoba
Càrrec de l'autor: Coordinador d'EUiA
Publicat a: Diari de Girona
La victòria d’Alexis Tsipras i l’esquerra radical de Syriza a Grècia és un fet absolutament històric que pot canviar el futur del seu país, però també el model d’Unió Europea que estem construïnt. Ens han fet creure que aquesta és l’única Europa possible, en un intent continuat de buidar la democràcia de contingut, traient competències als parlaments estatals, traspassant-les en alguns casos a institucions mancades de legitimitat democràtica com el Banc Central Europeu. Imposant les seves polítiques econòmiques i socials per sobre de la sobirania popular, fins al punt de col·locar els seus tecnòcrates com a caps de govern, com fou el cas fa uns anys de Mario Monti a Itàlia o de Lukas Papadimos a Grècia.

Limitacions antidemocràtiques que, de vegades, la Unió Europea no imposa però tolera, en contra dels seus principis constituents, com és el cas d’algunes repúbliques bàltiques o de l’Est d’Europa, on es retallen garanties de l’estat de dret per a les minories, o s’aproven lleis electorals que limiten o fins i tot prohibeixen l’existència de qualsevol partit o organització clarament socialista, comunista o anticapitalista, alhora que es permeten commemoracions d’antics veterans del nazisme.

Però això és cada vegada més necessari consolidar el suport a l’esquerra alternativa arreu del continent, avui agrupada especialment a l’entorn del Partit de l’Esquerra Europea i del Paritt Verd Europeu. Una esquerra no marginal, amb una important presència a la majoria dels països. Evidentment és el cas de Grècia, on la Coalició de l’Esquerra Radical (Syriza), amb Alexis Tsipras al capdavant, acaba de guanyar les eleccions amb una àmplia majoria, clarament per sobre dels conservadors de Nova Democràcia (Néa Dimokratía, ND). Però també és el cas d’Alemanya, on el Partit de l’Esquerra (Die Linke) i els Verds (Die Grünen) constitueixen avui l’única oposició real al govern d’Angela Merkel, coaligat amb els socialdemòcrates.

És el cas de França, on el Front d’Esquerres (Front de Gauche) i els verds d’Europe Écologie representen avui una oposició ferma a les polítiques neoliberals de François Holande i Manuel Valls. És el cas d’Itàlia, on Refundació Comunista (PRC) i Esquerra, Ecologia i Llibertat (SEL) tornen a treballar junts, enfrontant-se a la suposada tercera via social-liberal de Matteo Renzi. És el cas de Portugal, on el Partit Comunista (PCP) i el Bloc d’Esquerres (Bloco d’Esquerda) s’enfronten a les polítiques neoliberals de Passos Coelho.

És el cas també del Partit Socialista dels Països Baixos (SP, sense cap relació amb els laboristes holandesos ni amb la socialdemocràcia), del Partit de l’Esquerra a Suècia (Vänsterpartiet), de l’Aliança d’Esquerres de Finlàndia (Vasemmistoliitto)... Sense oblidar la República Txeca, on el Partit Comunista de Bohèmia i Moràvia (KSCM) ha hagut de suportar des de fa anys una dura campanya en contra seva que no ha impedit que hagi millorat clarament els seus resultats i avui fregui el 15 % de l’electorat. És el cas fins i tot dels nacionalistes d’esquerra del Sinn Féin a les dues Irlandes, que forma part també del grup parlamentari de l’Esquerra Unitària Europea – Esquerra Verda Nòrdica.

I evidentment, és el cas de Catalunya i l’Estat Espanyol, on Esquerra Unida (IU-EUiA), Iniciativa Verds (ICV), Podem i atres forces afins haurien de ser capaços de constituir junts una potent alternativa al bipartidisme del PP i PSOE i a les polítiques antisocials de CiU disfressades de sobiranisme. Avui és fonamental defensar i consolidar les conquestes socials i democràtiques que han aconseguit les darreres generacions de catalans i espanyols, impedint que acabin amb l’estat del benestar i ens portin a una veritable dictadura dels mercats, només aparentment democràtica.

Ja fa molts anys, fins i tot molt abans de la caiguda del mur de Berlín, que molta gent d’esquerres vàrem reconèixer el fracàs de l’anomenat “socialisme real”. Ara cal que molta gent s’adoni també del fracàs sense pal·liatius del “capitalisme real”, un suposat model de democràcia dels mercats a l’estil dels EUA que molts europeus semblen voler imitar. Perquè, com deia el prestigiós professor nordamericà Noam Chomsky, negant que el seu país pugui ser un model per a ningú, aquella dermocràcia és “un sistema de partit únic (....), el partit dels negocis, amb dues faccions, republicans i demòcrates”. Això és el que no volem ni voldrem mai per a Europa.