08.07.11

Retallades o democràcia ?

Autor: Ricard Gomà
Càrrec de l'autor: President del grup municipal d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Barcelona
Publicat a: Público

Travessem un temps de dilemes de fons. Vivim una crisi generada en l’àmbit financer, on banquers i especuladors obtenen beneficis d’escàndol. Però els impactes d’aquesta crisi es desplacen a l’àmbit sociolaboral, on la majoria s’hi juga l’existència. La borsa o la vida: la borsa d’uns pocs per damunt de la vida de molts. El capitalisme de casino jugant a la ruleta amb les necessitats bàsiques de la gent. Els grans actors de les finances es descaren, l’establishment polític (CiU-PSOE-PP) canalitza les demandes dels mercats, en contradicció al benestar de la majoria; la democràcia i les polítiques socials s’aprimen alhora. Jugada rodona: els poderosos de l’economia provoquen una crisi que acaben no pagant; els poderosos de la política la fan servir d’excusa per desmantellar els drets socials. Però resulta que la ciutadania supera la resignació, pren consciència, i pren també carrers i places: contra les retallades, recorda el valor bàsic de la justícia social; contra la política convencional, imagina una nova política democràtica.

 

En temps de fragilitats vitals i ambientals -de l’atur i la precarietat al canvi climàtic; dels desnonaments a la manca de seguretat alimentària- probablement qualsevol govern responsable hauria d’actuar en dos fronts: amb estratègies de reactivació econòmica i nou model productiu; i amb polítiques de fiscalitat redistributiva i verda, per tal d’equilibrar solidàriament esforços i impulsar el canvi ecològic. L’impacte d’aquests vectors enfortiria els ingressos públics, i faria possible més i millors serveis socials, d’habitatge, salut i educació, amb drets de ciutadania inclusiva. Però aquest relat entra en contradicció amb les polítiques dels governs del PSOE i de CiU. Ambdós opten per un altre esquema: actuen amb gran timidesa en les polítiques industrials i ecològiques; aposten per ampliar els regals fiscals als rics; i no dubten a afeblir els drets socials i laborals de la majoria.

 

A Catalunya, el govern de Mas sembla disposat a imprimir un gir neoliberal i neocon a l’estat de benestar, construït –amb molts dèficits- des de l’acumulació de la lògica socialcristiana del pujolisme i socialdemòcrata-ecologista del tripartit. Un gir que implica desregulació, privatització, retallades, ciutadania fragmentada en funció de l’origen i eliminació de drets (a la renda mínima d’inserció, per exemple, com a expressió de la cara més elitista i autoritària del Govern). Sí, perquè el desmuntatge de les polítiques socials i l’afebliment democràtic són dues dinàmiques connectades. Quan les institucions no articulen espais de participació i control social esdevenen més vulnerables a les pressions dels poderosos, que mantenen actius els seus canals d’influència. Per poder satisfer aquestes pressions i traduir-les en polítiques neoliberals, el Govern de CiU ha de restringir la implicació ciutadana i la deliberació democràtica. Necessita espais d’impunitat: l’engany de guanyar unes eleccions amb un somriure indolent, afirmant que no hi hauria retallades; o l’invent d’una llei òmnibus, un marc d’abús que elimina d’una tacada multiplicitat de debats de fons. 

 

Per això és tan important trenar la contestació a les retallades socials i als dèficits democràtics. Perquè són dues cares de la mateixa moneda. Perquè l’alternativa al neoliberalisme és la democràcia radical de les persones. Només una política transparent, amb presa participativa i comunitària de decisions pot esdevenir l’escenari on fer realitat les millores socials, ecològiques i culturals que superin el model injust que ens ha dut a la crisi. Cal que els partits amb voluntat d’alternativitat avancin cap a una nova gramàtica política i segueixin confrontant les retallades; que els sindicats i els col.lectius professionals enforteixin les mobilitzacions; que les xarxes del 15-M concretin propostes i s’articulin barri a barri. Cal dotar de significat col.lectiu l’autonomia personal i la nova quotidianitat solidària. I cal, sobretot, construir una cultura de suma d’espais, actors i pràctiques. Sense sectarismes, amb empatia i reconeixement mutu de legitimitats. La insolència dels mercats i els governs es fa insuportable. Els reptes no són petits i ningú ha dit que sigui fàcil, però hi ha moltes energies cíviques per afrontar-los. La ciutadania, els nous moviments del 15-M, les organitzacions socials i les esquerres hauríem de sentir-nos interpel.lats a vertebrar un nou espai públic -teixit amb fils de rebel.lia, dignitat humana, esperança i creativitat- amb l’objectiu de reconstruir lògiques democràtiques i d’equitat, superadores del capitalisme i de la vella política.