08.12.14

Sobre els orígens del capitalisme a Espanya

Autor: Jordi Córdoba
Càrrec de l'autor: Coordinador EUiA
Publicat a: Diari de Girona
L’evolució de l’economia espanyola durant els darrers segles és la conseqüència d'un desenvolupament molt desigual, sovint obstaculitzat pels mateixos sectors dominants, oligàrquics i conservadors. Amb una fase precapitalista d'expansió econòmica colonial però un posterior estancament i fins i tot un retrocés, justament quan altres països iniciaven la revolució industrial. Amb una forta concentració de la terra, traves legislatives al desenvolupament industrial i un baix nivell de consum. En aquestes condicions, l’Espanya absolutista dels segles XVII i bona part del XVIII, hauria de trigar a aixecar el cap.

Al segle XIX, la desamortització i algunes millores legislatives marcaren l'inici d'una certa recuperació, en la qual el capital estranger tingué un paper clau, especialment en sectors com la mineria o els ferrocarrils. Però això va comportar una forta dependència de l’exterior i una concentració industrial centrada quasi exclusivament en el País Basc i Catalunya. Amb la gran crisi de finals del segle XIX, un marc econòmic ben poc favorable a la Primera República, la restauració monàrquica vingué acompanyada d'una accentuada involució nacionalista, que substituí progressivament el capital exterior per un sistema bancari propi, procés que s'accelerà en les primeres dècades del segle XX, i que fou acompanyat d'un major intervencionisme, amb el suport dels sectors agraris dominants i, parcialment, de les burgesies basca i catalana.

La Segona República no va tenir temps de realitzar grans canvis en l'estructura econòmica, malgrat una certa modernització, l’inici de la reforma agrària i importants millores socials. Però això no va ser obstacle perquè, un cop acabada la guerra civil amb la victòria franquista, i anul·lats tots els intents col·lectivistes i socialitzadors, el model autàrquic renaixés amb més força que mai. Un model basat en la sobreexplotació de la classe treballadora, totalment indefensa després de la derrota popular i la desfeta de les organitzacions sindicals, una explotació extrema que, d’alguna manera, substituïa la manca d’innovació tecnològica i d’acumulació de capital.

Però el model autàrquic nacionalsindicalista dels primers anys del franquisme fou un estrepitós fracàs, la qual cosa portaria a importants canvis a la dècada deis cinquanta, un cop que la derrota del feixisme internacional era ja un fet. L'obertura econòmica, que en cap cas política, arribaria de la mà dels tecnòcrates més lligats a l’Opus Dei. I hauria de tenir com a eixos fonamentals la liberalització de les mercaderies, l'increment del capital exterior, la sortida de nombrosa emigració cap a diferents països europeus i el desenvolupament del turisme a gran escala. Malgrat un creixement molt accelerat, aquest procés va anar acompanyat de conseqüències molt negatives, com ara una forta crisi de l'agricultura tradicional, l’increment dels desequilibris territorials, un desenvolupament urbanístic extremadament desordenat i especulatiu, i una greu destrucció del medi ambient, especialment a l'entorn dels grans nuclis urbans i industrials.

En resum, l’economia amb la es trobaria l’Espanya de la transició democràtica, molt marcada per la crisi del petroli de 1973, seria la d’un important grau de concentració del capital al voltant dels principals grups financers, una considerable penetració del capital exterior i una accentuada concentració territorial, especialment a l'entorn de Madrid, el País Basc i Catalunya. Això si, amb la capital de l’estat, cada cop més consolidada com a centre neuràlgic del poder econòmic, paral·lelament al centralisme més extrem en l’àmbit polític. A partir d’aquí, l’arribada de la democràcia i la progressiva homologació al que avui dia és l’actual Unió Europea, ja serien un tema per a un altre article, un camí cap a un suposat estat del benestar que mai no ha arribat a consolidar-se.