11.07.16

Notes sobre les eleccions del 20-D i del 26-J

Durant els anys 20 la política "esquerranista" de "classe contra classe" va crear —juntament amb altres factors com ara la creixent desigualtat social i les polítiques deflacionàries sota el patró-or—un escenari on els moviments nacionalistes de dreta van prosperar i portaren els feixismes en les seves diverses modalitats (Croix de Feu a França que portà a la Drol de Guerre i Vichi, NSPAD a Alemanya, Guàrdia de Ferro a Romania, Creu Fletxada a Hongria, CEDA-Falange a Espanya, etc.). Només quan quedà un estret marge de maniobra (després de les derrotes del moviment obrer a Alemanya el 1932, Àustria el 1934 i Espanya el 1936) les esquerres optaren per les polítiques de front popular, que, cal recordar, eren uns pactes amplis (des de l'esquerra comunista a la dreta democràtica) per defensar la democràcia i els drets civils i socials). Certament la situació avui no és la mateixa, però el passat pot servir per pensar com evitar cometre errors semblants.

Les derrotes electorals del 20-D i el 26-J (o victòries insuficients) de les esquerres són imputables històrica i socialment a dos processos diferents, però estretament relacionats. D'una banda, la incapacitat de les esquerres (PSOE i POD-IU) de dissenyar escenaris plausibles de canvi: la claudicació de la socialdemocràcia durant la crisi de 1980, i la fallida moral i econòmica del projecte social estatalista soviètic (el comunisme) entre 1989/91. D'altra banda, la victòria neoliberal de la dècada de 1990, la construcció de la UE que han imposat les elits de la burgesia europea, amb la complicitat de l'esquerra, i les pressions de les elits capitalistes transnacionals per imposar una globalització econòmica sense restriccions (TTIP) han encongit les possibilitats de transformació social. Així, els avenços electorals de les esquerres en els àmbits regionals i locals acaben en canvis limitats o en frustracions polítiques (Syritza). No valorar correctament aquests factors ens pot portar a carrerons sense sortida.

El desembre de 2015 l'escenari electoral era de triomf per PODEM (IU), però les expectatives de canvi estaven fora de la realitat. Primer, per la incapacitat de PODEM de dibuixar (o anunciar) una estratègia factible de canvi, i en segon lloc per les pressions a que fou sotmesa la direcció del PSOE des de la mateixa nit electoral. Cada cop que PODEM aixecava les seves condicions per pactar, pensant més en que una "segona volta electoral" li proporcionaria un grapat de vots més (el sorpasso), el discurs defensiu del PSOE es reforçava, i les possibilitats d'escapar a les pressions internes eren menors (els grups d'ordre neoliberal que controlen l'aparell del PSOE). La incapacitat de bastir una proposta de regeneració política i social en la qual poguessin participar-hi C's, PNB i altres deixà en mans del PP tot l'aparell de l'estat durant els 4 mesos de per preparar dels nous comicis. Front aquella situació era possible plantejar un acord de mínims que permetés crear un escenari més propici a canvis posteriors: reforma de la llei electoral, una política d'urgència social i una decidida política per acabar amb la corrupció econòmica i reformar l'aparell de l'estat, especialment en la judicatura.

El 26-J la sensació era de derrota amb un nivell de participació semblant al del 20-D. Tot un conjunt de factors han provocat una major mobilització del vot dretà favorable al PP: la por al canvi alimentada per totes les institucions públiques, econòmiques i mediàtiques de l'estat. I, també, una desmobilització dels vots d'esquerres (PSOE) i en particular d'Unidos Podemos (UP) (prop d'1 milió de persones que possiblement s'han quedat a casa); possiblement han contribuït a aquest descens dels vots el desencís de molts electors després de la frustració del 20-D, les desconfiances ideològiques envers UP. Encara que el resultat en escons és similar al 20-D (71). Sense, voler entrar en la discussió minuciosa de les dades electorals, i considerant que el nombre de vots que perderen PSOE i UP no és menyspreable, així com tampoc ho és l'augment que n'obtingué el PP, tanmateix, no s'hauria de renunciar a la possibilitat d'un canvi. Aquest és possible avui com ho havia estat el 20-D.

Tornem a estar en la mateixa situació que el 20-D, potser amb menys legitimitat política i menor capacitat de resposta que es tenia el 20-D. Però, és possible llançar una proposta de reforma per propiciar una finestra d'oportunitat pel futur. Això passaria novament per un pacte ampli –PSOE, UP, C's, i altres-- on la reforma de la llei electoral, la regeneració política i les polítiques socials fossin els eixos bàsics. Deixant altres debats per a després d'unes eleccions constituents d'aquí a 2 anys.
L'altre escenari a partir del juliol de 2016 podria ser el següent:

1) L'elecció d'un govern en minoria de PP, amb l'abstenció del PSOE en la sessió d'investidura --sota pressió dels poders fàctics (CEOE, PRISA, SER, PAIS, etc.)--, que governaria amb pactes puntuals i variables (C's, CDC, PNB, CC, etc.). Així, el PP disposarà de tots els mecanismes de l'estat per aturar els processos judicials i mitigar la pressió judicial contra la corrupció lligada al PP. Possiblement executarà un segon programa d'ajustos pressupostaris i seguirà amb les polítiques de liberalització econòmica i privatització dels béns públics (amb la col·laboració de C's i CDC).

2) El PSOE passarà a l'oposició des d'on podrà reformular el seu programa i recuperar part del discurs d'esquerra (o socialiberal). Disposaria de tot l'espai mediàtic, propiciat per les cadenes públiques i privades (SER; País, etc.) i el suport del sistema financer. Aquesta seria la base per a una recuperació de l'ordre social i polític sobre la base del bipartidisme d'ordre.

3) UP estarà sotmesa a tota mena de pressions: internes derivades dels conflictes entre les diverses tendències a PODEM per fer-se amb el control regional de l'organització amb uns costos polítics importants, i a IU entre els partidaris d'UP i aquells que volen una altra cosa, no sabem molt bé quina. Aquests conflictes seran magnificats pels media i distrauran a UP dels debats seriosos que ha d'abordar l'esquerra (UE, reforma electoral i constitucional, polítiques d'equitat, etc.).

4) Novament, la mobilització social des de baix serà l'únic instrument que disposaran els treballadors i les classes populars per defensar els drets socials i democràtics, potser amb la col·laboració institucional d'una part dels ajuntaments o CCAA.
5) per últim, la història ha mostrar abastament que l'augment de la precarització laboral i de la pobresa (la desigualtat més gran socioeconòmica) no portarà necessàriament a una major conscienciació política, com ja havia passat als anys '20. De fet, el resultat de la pobresa i una major aculturació política poden portar a escenaris imprevistos, com demostren els vots en el "brexit" o en les eleccions franceses, poloneses o austríaques. La desesperació social i la manca de propostes polítiques de l'esquerra poden portar a fraccions importants de la població als braços de partits de dreta nacionalista, populista i xenòfoba.
 
Dades eleccions

Biel Jover 6 de juliol de 2016