18.05.10

Contra la retallada de drets, reforma fiscal

Autor: Jordi Garriga
Càrrec de l'autor: President Comarcal d'ICV del Vallès Oriental
Publicat a: AraVallès.cat

Les mesures econòmiques i socials presentades aquest dimecres al Congrés dels Diputats pel president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, suposen – com ja han dit els representants dels sindicats i dels partits d’esquerra – una retallada intolerable dels drets de la classe treballadora. D’entre el conjunt de punyalades al cor de l’Estat del Benestar n’hi ha dues que em semblen especialment greus, sense menystenir les altres: són la congelació de les pensions i la retallada a les prestacions, ja de per sí minses, contemplades en la Llei de la Dependència; dues propostes que ataquen els col·lectius més febles de la nostra societat.

 

Ningú posa en dubte que cal reduir el deute de l’Estat per garantir l’estabilitat econòmica del sistema. Ara bé, per equilibrar la balança entre ingressos i despeses hi ha dues vies: una, això que ara anomenen “polítiques d’austeritat” en la despesa i la inversió públiques (per cert: eren “austers” els plans ZP destinats a gastar més i més en totxo a canvi de generar una quantitat irrisòria de llocs de treball temporals i de baixíssima qualitat?; quant de temps seguirem combatent la crisi a base d’ocurrències?); l’altra via per reduir el dèficit, deia, és l’augment de les entrades a l’erari a través de l’augment de la pressió fiscal. Des de fa temps ja no la dreta, sinó el centre-esquerre català (PSC, ERC) i espanyol (PSOE) han apostat descaradament per la primera opció atribuint a la segona, a la pujada d’impostos, la conseqüència de la davallada del consum i, com a derivada, de la riquesa mesurada a través del PIB.

 

Potser és ara quan el president Zapatero i els qui li donin suport hauran d’explicar com es mantenen el consum i l’activitat econòmica si les famílies ingressen menys. Perquè aquesta és la conseqüència última de les propostes del Govern: una retallada significativa en el que entrarà cada mes per caixa a les famílies treballadores d’aquest país. Així, segons la mateixa teoria liberal adoptada ara pels socialdemòcrates, si el consum davalla (que ho farà si el capital disponible pels potencials consumidors minva) decreixerà el PIB, i amb això es tornarà a destruir ocupació, i d’aquí tornarem a començar la roda...

 

En qualsevol cas, aquest és el resultat que comporta haver establert com a paradigma de certa esquerra la baixada dels impostos. Així ho hem vist en els darrers temps a Catalunya i a Espanya: davallada dels tipus més alts de l’IRPF, supressió de l’impost de patrimoni, quasi-supressió (hagués estat  total de no ser per l’oposició d’ICV-EUiA) de l’impost de successions... mesures totes elles empreses per governs autoanomenats “progressistes”.

 

A ningú agrada pagar impostos, això és evident. Però tant o més evident és que sense una certa càrrega fiscal no hi ha Estat del Benestar, i sense Estat del Benestar qui pateix les conseqüències de la poca qualitat i de la privatització dels serveis bàsics són les classes més desafavorides. Cal, per tant, recuperar des de l’esquerra la cultura dels impostos com a contribució al bé comú. Impostos implementats no de qualsevol manera, és clar, sinó amb criteris de progressivitat. Justament el que no ha fet el Govern socialista des que va arribar al govern el 2004: xecs nadó i 400€ per a tothom, sigui mileurista o milionari; i, des del proper 1 de juliol, 18% d’IVA per a tothom, sigui propietari d’una gran fortuna o no arribi a final de mes.

 

L’esquerra d’aquest país ha de fer pedagogia del que significa incrementar la pressió fiscal d’una manera justa i progressiva. No pot ser que les grans fortunes que inverteixen en les Societats d’Inversió de Capital Variable (les famoses SICAV) tributin l’1% mentre qualsevol treballador cotitza per damunt del 15%. És profundament injust que el senyor Emilio Botín (el Banc de Santander va tancar 2009 amb prop de 9.000 milions d’euros de beneficis i va repartir dividends als seus accionistes per valor de prop de 5.000 milions) tingui els mateixos avantatges fiscals que un treballador d’una oficina del seu mateix banc.

 

Aquesta és la veritable redistribució de la riquesa que ha d’exigir l’esquerra: no només que pagui més qui més té, sinó que rebi més qui menys té. Perquè mentre molts ciutadans fem números aquests dies per saber quan ens costarà la broma, segueix havent-hi una minoria – aquesta que en Joan Herrera anomena amb encert “els poderosos”, la que no necessita mobilitzar-se perquè legisla a cop de telèfon – que ho està celebrant a les borses.