Àmbit Educació

Autor/a: Dolors Camats

Càrrec de l'autor dins d'ICV: Portaveu del Grup Parlamentari

Mitjans on s'ha publicat l'article: Revista Treball

Si en l’anterior legislatura la signatura del Pacte Nacional d’Educació va representar una de les principals fites sectorials i també polítiques del Govern tripartit, la Llei d’Educació de Catalunya ha de ser-ho en aquesta legislatura.

La forma en la que es tira endavant l’aprovació de la llei no deixa de tenir importància política, ja que la necessitat de sumar consensos en el cas de la LEC és imprescindible. No es pot pretendre l’aprovació d’una llei d’educació sense que els membres de la comunitat educativa es vegin capaços d’assumir-la, és ben cert que el suport unànime és impossible però per a ser un instrument eficaç, una eina útil per a
millorar el sistema educatiu a Catalunya – i això és el que ha de ser aquesta llei- cal que com a mínim els col·lectius més implicats no hi estiguin en desacord. Des d’ICV estem disposats a construir el consens i sumar-nos a l’acord polític que faci possible la LEC però no a qualsevol preu. Volem una Llei d’Educació sí, però no una Llei qualsevol.

Perquè a aquestes alçades des de la presentació del text, el debat generat és ja molt alt. Aquesta no hauria de ser una mal notícia d’entrada; que pensar i legislar sobre educació sigui un tema d’interès al país hauria de demostrar que preocupa i que l’enèsim anunci d’una aposta per l’educació va de veres, però malauradament el debat actual és tant una mostra d’aquest interès com una evidència d’un pas enrere després dels acords del Pacte Nacional d’Educació signat al 2006. Aleshores es van signar compromisos que van permetre establir la confiança necessària entre tots els actors (o gairebé tots) per avançar en la mateixa direcció.

EL PNE establia acords sobre les obligacions del Govern en els propers anys, bàsicament compromisos econòmics en varies direccions: millora de les condicions de treball del professorat a l’escola pública (augment de plantilles, reducció d’hores lectives) i concertada (equiparació de les condicions laborals), inversió clara per la gratuïtat (llibres de text, contractes-programa amb les escoles concertades...) o extensió de les activitats més enllà de l’horari lectiu. S’ha avançat en aquestes despeses, però no prou i avui la confiança està més malmesa que abans de començar el procés de la llei. Està clar que una cosa és la gestió del Departament i una altra ben diferent el debat de la Llei, però el Departament d’Educació té certament un gran repte per recuperar el clima necessari que farà possible tenir una LEC amb un aval majoritari de la comunitat educativa.

Perquè tot plegat ha de significar l’aprovació de la primera llei d’educació catalana. Estem davant d’una llei “de país” com no ens cansem de repetir uns i altres, és a dir d’una llei que vol amplis consensos però sobretot que articula el model de país i de govern que volem, aquesta no és una llei sectorial. Així sembla que ho ha entès CiU des de sempre, per això mai ha estat capaç de fer -i m’atreviria a dir que mai ha volgut fer- una llei d’educació catalana tot i haver tingut les competències i les majories (fins i tot majoria absoluta) per aprovar-la.

Convergència per una banda i Unió per l’altra no haguessin estat capaços de posar-se d’acord en una llei que posés negre sobre blanc la seva aposta per respondre des de l’oferta privada a la demanda educativa, la inexistència de la planificació, l’abandonament dels ajuntaments davant de les noves demandes educatives –quan no la confrontació amb els poders locals- o la traducció de la seva pràctica a les aules en un text, sense provocar la contestació radical de la comunitat educativa i el rebuig de part del seu electorat. Els governs de Pujol van preferir viure subsidiàriament amb les lleis espanyoles i actuar a cop de Decret i d’aplicacions a mitges de les seves pròpies normes.

El nou marc competencial de l’Estatut ens permet i gairebé ens obliga a no defugir més aquesta possibilitat legislativa i des d’ICV som conscients que en el rerefons del debat educatiu un cop més hi trobem el debat ideològic. Un debat nacional, que inclou el model d’escola catalana i el model lingüístic, un debat polític que per ICV ha d’estar centrat en l’impuls de l’escola pública i el paper de la iniciativa social que a Catalunya ha de tenir un paper important, un debat social que inclou l’aposta per l’educació al llarg de la vida, la participació de les famílies o l’extensió dels drets educatius, un debat institucional, per definir el paper dels ajuntaments com a administració educativa i un debat econòmic, per garantir la inversió necessària en educació.

Des d’ICV no defugirem aquests debats en el marc de la LEC. Més enllà de la mera proposta organitzativa del sistema educatiu, de la gestió i el dia a dia, volem debatre les idees i els valors que hi ha implícits, els principis de fons que s’amaguen al darrere de les propostes concretes. Per això defensem l’autonomia dels centres, també en la gestió i en canvi hem rebutjat de ple la possibilitat de la gestió privada dels centres perquè estem convençuts que la gestió pública també pot ser eficaç, moderna i de qualitat. Per això defensem les zones educatives com a element descentralitzador i de
proximitat i innovació .Per això defensem l’avaluació com a element de millora permanent. I per això tenim clar que no es tracta de fer una llei contra ningú, però sí clarament una Llei que aprofiti el consens generat pel PNE al voltant de la idea del Servei Públic d’Educació per convertir anys de donar-se l’esquena, quan no d’hostilitat, entre parts de la comunitat educativa, en una aposta sincera i conjunta per la millora de l’educació, tant en la igualtat com en la qualitat. Per això volem també diferenciar clarament entre aquella escola concertada amb vocació de servei públic i aquella que pretén ser elitista amb diners públics. Aquesta és la bondat del Servei Públic.