Iniciativa Calalunya Verds

ICV > articles > Després del 13D

Article

24/12/2009

Després del 13D

Autor/a: Jaume Bosch

Càrrec de l'autor dins d'ICV: President del Grup Parlamentari d'ICV-EUiA

Mitjans on s'ha publicat l'article: Avui

Una mobilització ciutadana que aconsegueix la implicació de cent noranta mil persones no és menyspreable. Les consultes del 13-D són l'expressió del malestar seriós d'una part de la societat en relació amb el tracte que Catalunya rep de l'Estat espanyol. Que la jornada se celebrés amb total tranquil·litat és un triomf de la democràcia. Però la mobilització implicava passar per les urnes. I els organitzadors varen voler contraposar aquesta votació a d'altres. Així hem pogut llegir prediccions que la participació superaria la de l'Estatut (amb la voluntat poc dissimulada de deslegitimar la via estatutària) i s'enfilaria per sobre del 50 per cent.Alguns van situar el llistó en superar la participació de les eleccions europees o del referèndum de la Constitució europea. Foren els organitzadors els que varen establir les regles del joc de les comparacions. I aquí ha patinat l'experiència. El 27,2% de participació està nou punts per sota de la de les europees i tretze per sota de la del referèndum de la Constitució europea. I molt per sota (26 punts) del 53,2% de participació que en el referèndum de l'Estatut van registrar els 166 municipis on s'ha celebrat la consulta: l'afluència a les urnes fou aleshores pràcticament el doble de la del dia 13. Les 190.000 persones mobilitzades han de fer-nos reflexionar, però també el fet que la participació s'hagi situat en la meitat de la de l'Estatut. I cal analitzar bé els resultats per municipis: pot haver-hi diferències organitzatives però també d'estructura social i opcions polítiques.

El moviment de les consultes ha provocat ja, però, algunes conseqüències: la primera, una normalització del debat sobre el futur del país, que inclou l'opció de la independència, viscut amb tranquil·litat a Catalunya i amb una histèria creixent en determinats sectors de la societat espanyola. La segona és l'evidència de la pluralitat i la divisió del moviment independentista, palesat en les polèmiques produïdes l'endemà de les votacions. S'ha acabat el monopoli de l'independentisme identificat amb ERC. L'independentisme és present també en altres opcions polítiques i, a més, és probable que es concreti en una o dues candidatures més a les properes eleccions al Parlament. Continuo pensant que la prioritat avui ha de ser la defensa de l'Estatut. La unitat que ens marcava l'editorial conjunt dels diaris catalans hauria de ser el fil conductor de l'actuació dels partits. Però també cal definir-se sobre l'horitzó nacional futur: optar amb força pel dret a l'autodeterminació, el dret a decidir. Cal seguir de prop l'experiència d'Escòcia. Alex Salmond està treballant per arribar a la celebració d'un referèndum amb tres o quatre alternatives. Ell tan sols demana que una de les opcions sigui la independència, i es mostra obert a acceptar altres escenaris, com el d'un increment de l'autogovern. El procés escocès em sembla més enriquidor, democràtic i plural que la simplificació que encarna el de les consultes. Més de tres-centes mil persones (de les 500.000 que no varen votar el 13-D) no s'han sentit cridades a implicar-se malgrat que voten de forma habitual en les conteses electorals. Avui l'alternativa més unitària a Catalunya continua sent l'Estatut. I a mitjà termini aquesta unitat hauria de tenir continuïtat en una proposta que engresqui la majoria de la població i enforteixi la cohesió social del país. L'objectiu hauria de ser no recomptar convençuts sinó sumar esforços per a l'eixamplament de l'autogovern.