Iniciativa Calalunya Verds

Autor/a: Joan Herrera

Càrrec de l'autor dins d'ICV: Secretari general d'ICV i diputat al Congrés

Mitjans on s'ha publicat l'article: El Mundo

Ara no fa ni dos anys que José Luis Rodríguez Zapatero ens estava dient que havíem superat el nivell de renda d'Itàlia i que érem la vuitena o la novena economia del món i altres perles semblants sorgides del barret màgic i imprevisible del president. Dos anys després, ens trobem immersos amb Grècia i Portugal en una greu crisi econòmica, la premsa internacional –molt especialment l’econòmica- parla de “Spainful” i altres titulars que estan fent oblidar aquells altres titulars de fa pocs anys que parlaven del “miracle espanyol” i els organismes internacionals que representen el capitalisme ens emplacen a estrènyer-nos el cinturó.

Com ha reaccionat el Govern de Zapatero? Doncs de la pitjor manera possible: amb diferents propostes (jubilació als 67 anys) algunes de les quals ràpidament retirades(pujar el temps per calcular les pensions dels 15 als 25 anys), mesures que han estat matisades però que representen un gir a la dreta en aquell camí que el mateix Zapatero ens havia assegurat fa poc per on ens havíem de dirigir per sortir de la crisi (la via de les polítiques públiques).

Tot i que es compartit per tothom la necessitat de reforçar l’estructura d’ingressos del Sistema de Pensions, la proposta no pot ser més inoportuna, en el temps i en les formes. En un moment en què tenim més de quatre milions d’aturats, amb l’atur juvenil que s’apropa perillosament al 40%, amb superàvit als comptes de la Seguretat Social i enmig d’un procés de diàleg i concertació social, una proposta com la d’allargar l’edat de jubilació no fa més que demostrar la incapacitat del Govern per llegir la situació de crisi i les seves conseqüències. Ni es generarà ocupació, ni es millorarà el model, ni es propiciarà un millor escenari pel diàleg social.

Al contrari, és profundament injusta i injustificable, tapona l’entrada al mercat laboral dels joves i finalment, és una retallada de drets socials sense precedents en un moment on la Seguretat Social té superàvit. I al capdavall, allò més escandalós de l’enganyosa proposta de la jubilació als 67 anys és que és el millor regal per als bancs, un dels principals culpables de l’actual situació econòmica, que ja es freguen les mans pensant en l’increment dels plans de pensions davant l’alarma social que està provocant la proposta entre els ciutadans i ciutadanes d’aquest país. Les propostes semblen més dirigides a llençar missatges de reformes estructurals als mercats internacionals que no pas a tractar amb rigor la viabilitat de les pensions o la sortida de la crisi.

La resposta a unes propostes que podrien portar perfectament el segell del PP o de la CEOE ha estat contundent des dels sindicats i des d’alguns partits polítics (ICV, IU). Zapatero, després de la seva visita a Davos, sembla que ha volgut calmar els mercats internacionals enviant-los el missatge que Espanya es posa les piles. El problema és que acontentar els totpoderosos de Davos passa per parlar de flexibilitat laboral, allargament de l’edat de jubilació, de baixar els sous. Davant aquesta ofensiva del Govern Zapatero a cop de propostes que sonen més aviat, de moment, a globus sonda, ja es comença a parlar de vaga general. ICV seguirà al costat dels treballadors i treballadores i al costat dels sindicats, i demanem a Zapatero que torni a les posicions d’esquerres i deixi d’estar segrestat per les veus de Davos, dels organismes internacionals o de la premsa financera. El problema no són els més vulnerables (els pensionistes, els joves aturats, els immigrants), el problema són els poderosos (els banquers que guanyen fins i tot quan ho fan malament, dels empresaris que estafen i a sobre se’n riuen).

Fixem-nos també que el debat sobre les pensions no és nou. De fet, cada cert temps des de fa trenta anys que se’ns anuncia el final del nostre sistema de pensions en un futur pròxim i quan arriba ens trobem que els presagis pessimistes no s’han complert. El rerefons és l’intent de substitució del sistema social de pensions pel sistema privat en una altra mostra que existeix un dogmatisme neoliberal camuflat en presumptes debats benintencionats que emplacen el Govern a canviar el model abans que el sistema de Seguretat Social faci fallida.

Però la realitat en els darrers 30 anys ho desmenteix i avui dia hi ha 20 milions de treballadors cotitzants i la situació financera del sistema de pensions és positiva, ha presentant excedents en els últims anys de forma recurrent (8.000 milions € al 2008; més de 8.000 milions al 2009, dels quals 2.500 milions € ho són en el seu segment contributiu; 2.700 milions € és la previsió de superàvit global per a 2010, per citar alguns), el Fons de Reserva arribarà aviat als 62.000 milions... Ens trobem, doncs, davant un altre intent de desmantellar el nostre sistema de protecció social i ara qui hi ha al darrere és un Govern que presumeix de progressista. Mentrestant, el president del Banc de Santander es vanta d’haver guanyat 8.943 milions d’euros el 2009, les entitats bancàries espanyoles no donen crèdit als petits empresaris, els alts directius viuen satisfets amb contractes blindats… però el suposat progressisme del PSOE apunta cap als treballadors i treballadores en una altra demostració que l’Executiu és feble amb els forts i fort amb els febles.

El Govern de Zapatero, desorientat per unes xifres d’atur desbocades que s’han situat al precipici dels 4 milions de desocupats, es va encaminant cap a la via del conflicte social. Si finalment tria el camí traçat per Davos i s’agenolla als interessos de la dreta econòmica, el conflicte estarà servit. I a nosaltres ens tindrà enfront.

 

Joan Herrera Torres

Secretaria General d’ICV i diputat al Congrés