Iniciativa Calalunya Verds

Autor/a: Francesc Pané

Càrrec de l'autor dins d'ICV: Diputat d'ICV-EUiA al Parlament

Mitjans on s'ha publicat l'article: La Mañana

Afirmo una veritat: l'home no és el centre de la terra. Com Madrid o París no ho són de llurs estats, ni Europa no ho és del món. Com l'home no és sobirà sobre la dona. Galileu i Einstein demostraren que tot gira entorn de tot i que tot se sosté per la llei de la diversitat: cada element és tan imprescindible com els altres, a desgrat de llur prelació o de la dimensió llur.

La mesura de civilitat d'una nació, la donen les seves escoles, la cura que té dels seus ancians, la pulcritud dels seus cementiris... I el respecte amb què tracta els animals i els boscatges que posseeix.

Catalunya va ser capdavantera amb una Llei que ordena la protecció dels animals. No es tracta d'un codi d'exigències, només. És l'escriptura democràtica d'una elevada consciència col·lectiva. D'una ètica assumida. D'aquella llei, però, van quedar-ne al marge proteccions necessàries, tal volta per correcció i poruguesa polítiques. Sovint topem amb caires culturals que depenen de la intenció humana i de les arts que aquesta usa per a l'obtenció dels beneficis: en la desforestació dels boscos, en la pesca, en la caça. Però avui hem d'afirmar que cap sacrifici d'animals no és justificable per la dubtosa raó d'una estètica o d'una dramatúrgia plàstica si l'última escena és la mort exhibida i aclamada després del turment de l'animal. Quan el dolor, la mort, o l'ostentació de la conquesta abatuda formen part del mer espectacle, de la passió no governada, de l'orgull antropocèntric, del lucre ociós, la dimensió humana que n'ha estat la causa cau més baixa que la pols. I això és la corrida de toros. I, en bona mesura, també ho és la festa d'"embolats" i "capllaçats" en què s'humilia l'animal amb obvis turments.

¿Per què tan majoritàriament és l'home, el mascle, qui es vesteix de lluentons, alça l'estoc i giravolta sobre els talons, brindant la mort del toro? Per a l'home primitiu no hi ha res de més excitant que la immolació ritual d'una carn aliena! Les dones, en canvi, no celebren els sacrificis; saben què val una vida que n'alimenta una altra. Per això l'espectacle de la plaça de braus és un esclat del masclisme. No és pulcre, ni noble, perquè no hi ha igualtat en la lluita entre l'home i el toro. La inequitat desmenteix la dramatúrgia de l'angoixa humana front a les forces de la natura. A la plaça, l'agonia és tota del toro. I l'espectacle és un mer cerimonial del poder brutal.

Quin plaer civilitzat, hi ha en la paüra dels bous amb foc a les banyes? ¿Quin preciosisme en les espines de les banderilles, en les fuetades de la pica, en l'estoc que perfora les vísceres postrades? La crueltat o la saviesa amb què tractem els nostres animals és la mesura de la nostra evolució!

Si hem demanat als nostres ramaders que inverteixen amb suor del seu front en el benestar dels animals que ens alimenten, si tota Europa és compromesa en aquest jurament, ¿hauríem de tolerar la desolació dels toros en l'arena?

Catalunya vol acabar amb la lírica del turment. No hi ha música en els cornetins que anuncien el canvi de terç, la nova estació del calvari. No hi ha poètica en l'escarni del toro sota els crits de la gent. El segle XXI, a casa nostra, vol acabar amb l'espectacle públic d'un martiri, de la sang vulnerada xopant l'arena. Com hem arribat a conèixer que l'horror de la violència no justifica res que s'imposi per aquest horror, així hem sabut que no hi ha altura humana en cap espectacle de la mort. Avui sabem que la compassió i la tendresa són més poderoses que la ira i que la fatxenda, vestides amb roba de camuflatge o de lluentons. La bellesa no és pas en el turment, sinó en l'espectacle de la vida.

Hi ha mala fe en qui defensa les curses de braus per la pervivència de la seva raça. Es un argument tan vell com el del rapte. I actua com a mínim amb candor culpable qui les justifica com a art o com a cultura. La cultura és estètica lligada íntimament a l'ètica.

No és cert que la mal anomenada festa taurina sigui un reflex de l'espanyolisme històric i fondo. Per desgràcia hi ha desenes de places a Iberoamèrica i n'hi ha a Occitània. I a tot l'àmbit català s'han contemplat molts homes de lluernes amb les mans ensangonades sostenint les orelles del toro abatut. El que realment importa és saber-nos reconèixer en la nova sensibilitat, voler-nos impulsors del rebuig a les violències, espolsar-nos la brutalitat amb què hem tractat els animals com a víctimes en un espectacle cruent. Importa alliberar-nos de la complicitat que hem tingut amb un negoci residual de castes rovellades.

Enllà dels pensaments primitius, hi ha algú que cregui que el turment públic, l'espectacle de l'agonia és una forma de la cultura contemporània? Els vots que recull aquell (o aquella) que defensa la barbàrie en l'arena i en les grades que la contemplen, els rep bruts de sang, com escatxics de l'horror.