Maresme

Autor/a: Rafael Ribó

Mitjans on s'ha publicat l'article: AVUI

És perillós atiar les guerres lingüístiques, perquè tenen com a conseqüència provocar divisions profundes entre comunitats al sí d’una mateixa societat. Cal recordar-ho avui quan s’ha de celebrar un judici contra Lluís Arola, rector de la Universitat Rovira i Virgili, i contra Joan Igual, coordinador de les PAAU a aquesta mateixa universitat. Un judici que entristeix, preocupa i indigna a molta gent, perquè és fruit del desig d’una minoria de convertir els sentiments lingüístics en eina de combat polític. No ho han aconseguit a nivell de carrer, i ho estan fent utilitzant la URV com a instrument.

Els fets es remunten a les proves d’accés a la universitat de 1998, i a l’any següent, quan dos professors són exclosos de les proves. No entrarem en el detall dels fets i és al jutge a qui correspon dictar resolució respecte a les acusacions que han arribat als tribunals. En tot cas, si es tracta de la normativa que va guiar la realització de les proves, és una normativa que responia a l’aplicació de la Llei de Política Lingüística i que, per tant, no era exclusiva de la URV. Si es tracta dels motius d’exclusió dels dos professors de les proves, cal indicar que la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya va expressar en el seu moment el seu convenciment que l’actuació del rector era correcta d’acord amb les competències que li atorga la legislació vigent. Així doncs, sigui quina sigui la resolució, transcendeix i ultrapassa la URV, encara que l’afecti primàriament.

Això és el que esdevé significatiu, aquest transcendir l’àmbit concret de la URV. Sorprèn en primer lloc que s’hagi arribat a un problema tan gran, de tanta projecció i transcendència, per un no res. Perquè resulta que en les famoses proves d’accés de 1998 no hi va haver ni una sola queixa de cap alumne per no haver sigut atès correctament pel que fa a la demanda d’exàmens en castellà, que és el que presumptament origina tot l’embolic. Tampoc ha estat possible identificar cap alumne que hagués sofert els perjudicis denunciats. Sols els denunciants esdevénen coneixedors, testimonis i actors d’un problema que no va aflorar mai.

Alguna clau explicativa ha d’haver en tot aquest afer. No sembla suficient que Josefina Albert, que és qui ha persistit en arribar fins els tribunals i judicialitzar el problema, hagi actuat impulsada sols per la seva visió (legítima això sí) de les actuacions de la institució universitària. Ella ha rebut un ajut inestimable dels qui la han convertit en heroïna sense confrontar la informació, i han difòs profusament la versió d’haver sigut discriminada per repartir exàmens en castellà i haver-se adreçat al Defensor del Pueblo. I ha rebut l’ajut pràctic (i aquí està una clau important de l’explicació que buscàvem) de l’associació Convivència Cívica Catalana, presidida per Aleix Vidal-Quadras, la mateixa associació que havia interposat un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el Reglament d’Usos Lingüístics de la URV i el de la Universitat Pompeu Fabra. Un advocat d’aquesta associació, justament, és qui porta la causa judicial. Jo mateix vaig ser portat als tribunals per gent d’aquesta quan els vaig titllar de fatxes. La resultant fou l’absolució.

Ens trobem, doncs, davant un episodi d’una guerra declarada pels qui volen convertir la llengua en factor de confrontació. No nego que hi pugui haver conflictes en aquest terreny, però és ben paradoxal que els plantegin justament, els qui haurien d’estar en millors condicions per entendre que si hi ha una llengua minoritzada i en inferioritat de condicions a Catalunya és el català. Per això cal fomentar el ple coneixement i ús social de la llengua catalana, cosa que evidentment ha de ser compatible amb el respecte a les altres llengües que hi conviuen i amb la garantia dels drets individuals a utilitzar una determinada llengua. En qualsevol cas, si el que es pretén es mostrar l’existència de conflictes, cal recordar que, per sort, no han sigut mai grans a nivell de carrer i que ara, en canvi, es pretenen magnificar amb fets tan puntuals i inconsistents com els que arribaran a judici.

Catalunya és un país receptor d’immigració des de fa molts anys i, fins el moment, s’ha aconseguit que Catalunya sigui una sola comunitat, plural, això sí, conformada per persones d’orígens i situacions diferents, diversa, per tant. Ningú pot negar que, des d’IC i ja abans, des del PSUC, hem lluitat sempre per aquesta integració dels nouvinguts a una sola comunitat. Ho hem defensat en ple franquisme: en les fàbriques i els llocs de treball, en reunions i en assemblees llavors clandestines; ho hem seguit defensant en la transició democràtica, quan reivindicàvem la “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” i molts dels nostres militants ho feien amb accent andalús; hem continuat defensant-ho recentment ( al 98), quan vam denunciar i avortar la proposta del PP de crear un doble sistema escolar, en català i en castellà; i ho continuem defensant avui, amb la incorporació a Catalunya de moltes persones vingudes de l’estranger. No volem ara de cap manera fer passos enrera en aquest terreny.

Esperem els resultats del judici, marcat per les preocupacions que hem expressat en aquest article, amb l’esperança que les coses tornaran al seu lloc sense més conseqüències que les que ja han patit el rector Lluís Arola i Joan Igual, així com la universitat en la seva imatge pública. La URV mereix ser coneguda, més enllà dels suposats conflictes lingüístics, per les seves aportacions a la docència i a la recerca, que bé les fa.