Web de Fundació Nous Horitzons

FNH presenta la nova web de Joan Comorera

Dj, 22 Jul 2010 19:40:00 +0200

Aquest projecte vol posar en valor la figura d'aquest polític català

JA SOM LEGALS, la FNH estrena un documental inèdit sobre la legalització del PSUC

Dc, 21 Jul 2010 20:04:00 +0200

La cinta narra els primers dies de la legalització del PSUC

La presentació del quadern “Alfons Carles Comín: fe, compromís i lluita” inaugura la nova seu de la FNH

Dt, 20 Jul 2010 19:42:00 +0200

El darrer número del Pensament i l'Acció ha estat dedicat a commemorar el 30è aniversari de la mort del dirigent del PSUC

ICV i la FNH s'acomiaden de la seva històrica seu del carrer Ciutat, 7

Dl, 19 Jul 2010 21:05:00 +0200

El president d'ICV, Joan Saura, i el secretari general, Joan Herrera, acompanyats de dirigents, adherits i simpatitzants d'ICV, destaquen que la seu hagi estat història del PSUC, d'ICV i també de Catalunya

Setmana de la Memòria Democràtica i PSUC.

Dl, 12 Jul 2010 12:04:00 +0200

ICV i la Fundació Nous Horitzons organitzem la primera edició de la "Setmana de la Memòria Democràtica i del PSUC", tot coincidint amb el 74è aniversari del PSUC.

Durant aquesta setmana celebrarem un seguit d'actes dedicats a la nostra memòria amb els que homenatjarem el nostre llegat polític i als qui van contribuir a escriure la nostra història. D'aquesta manera, celebrarem el comiat de la seu del carrer Ciutat, 7, alhora que obrirem les portes a la que serà la nova seu nacional d'ICV.

Programa d'Actes de la Setmana de la Memòria Democràtica:

Dilluns, 19 de juliol a les 19h.

ACTE DE COMIAT DE LA SEU DEL PSUC I ICV

"Ciutat 7", 34 anys d'història (1976-2010)

Lloc: Seu nacional d'ICV. C/ Ciutat, 7. Barcelona.

Dimarts, 20 de juliol a les 19h

PRESENTACIÓ del nou PENSAMENT I ACCIÓ

Quadern: "30è aniversari de la mort d'Alfons Comín"

Lloc: Nova seu nacional d'ICV. Passatge del Rellotge, 3. Barcelona. (entrada pel C/ Escudellers)

Dimecres, 21 de juliol a les 19h.

"JA SOM LEGALS"

Estrena de la pel·lícula inèdita sobre la legalització del PSUC

Lloc: Nova seu nacional d'ICV. Passatge del Rellotge, 3. Barcelona. (entrada pel C/ Escudellers)

Dijous, 22 de juliol a les 19h.

A JOAN COMORERA

Presentació del web

Lloc: Nova seu nacional d'ICV. Passatge del Rellotge, 3. Barcelona. (entrada pel C/ Escudellers)

Divendres, 23 de juliol a les 19h

74è ANIVERSARI DEL PSUC: HOMENATGE A SEBASTIÀ PIERA

Memòries de lluita.

Lloc: Nova seu nacional d'ICV. Passatge del Rellotge, 3. Barcelona. (entrada pel C/ Escudellers)

Manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim”

Dl, 05 Jul 2010 11:48:00 +0200

Dia 10 de juliol
Manifestació
Som una nació. Decidim nosaltres
18 h. Passeig de Gràcia amb Avinguda Diagonal

Presentació del darrer número del Pensament i l'Acció: ICV i la qüestió nacional. Elements, materials i propostes

Dl, 28 Jun 2010 14:03:00 +0200

El proper divendres 2 de juliol a la sala del Central d'ICV tindrà lloc la presentació del darrer número del quadern El Pensament i l'Acció" ICV i la qüestió nacional. Elements, materials i propostes". Compatarem amb la particiapció de Jaume Bosch, president de la Fundació Nous Horitzons, Josep Mª López Llaví, coordinador del número, Francesc Pané, col·laborador i impulsor de la publicació i Toni Morral, responsable de l'Àmbit Fet Nacional i Reforma de l'Estat d'ICV.

Una visió de la crisi des de l'economia política

Joan Tugores — Dl, 14 Jun 2010 13:42:00 +0200

UNA VISIÓ DE LA CRISI DES DE L'ECONOMIA POLÍTICA

Aprendre, o no, les lliçons de la crisi

Joan Tugores Ques

Catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona

Sembla ja clar que la crisi de finals de la primera dècada del segle XXI té unes arrels que van força més enllà dels aspectes estrictament financers i econòmics i, en conseqüència, tindrà també uns efectes amb una molt àmplia incidència sobre la configuració sociopolítica de les nostres societats. Ens cal, doncs, una visió des de l'economia política que superi els estrets compartiments amb què sovint determinades ortodòxies economicistes analitzen les causes, mecanismes i conseqüències de la crisi. Entre d'altres raons, per què aquests enfocaments reduccionistes han contribuït de forma significativa no tan sols a no detectar a temps la situació sinó a originar-la.

En aquest text examinarem dos aspectes de l'economia política de la crisi. D'una banda, com encaixa en una determinada manera de concebre el funcionament de les economies i les societats que ha portat a retrocessos en avenços democràtics i socials, primer amb la "coartada" de la globalització, ara de la crisi, i en un futur que ja ha començat, la configuració de les societats postcrisi. I d'altra banda, els canvis en la configuració de l'escena internacional, amb noves pautes de repartiment del poder financer, empresarial i polític, amb quins paràmetres i valors.

Què hi ha darrera del camí que ens ha portat a la crisi?

Les interaccions entre economia i política han tingut en les darreres dècades un punt cabdal en la cerca d'equilibris raonables entre el funcionament dels mercats i el paper de les regulacions i intervencions públiques. Moltes experiències -inclosa la Gran Depressió dels anys 1930- han anant posant de relleu la necessitat que les dinàmiques dels mercats tenen sovint efectes indesitjables que van des d'episodis de crisi i inestabilitat fins a desigualtats i pobresa. No és casualitat que les dècades posteriors a la Gran Depressió fossin les de més avenços en les regulacions, incloses les financeres, i en paral·lel, dels "estats del benestar".

No es tractava de problemes conjunturals. Irving Fisher[1] ja explicava el 1933 la dinàmica recurrent en què es passa de buscar inversions productives a mig termini a les "esperances de vendre amb profit realitzant guanys de capital a curt termini" fins arribar a "promocions insensates" que acaben sovint en "fraus descarats", portant pel camí dosis creixents d'endeutament que finalment es revelen insostenibles. Ens sona?. I Hyman Minsky venia pregonant des de fa mig segle que els mercats financers tenen elements intrínsecs d'inestabilitat agreujats quan els comportaments oportunistes d'especulació van guanyant pes a les transaccions en comparació amb les activitat de veritable generació de riquesa. La lliçó clara és la necessitat de mecanismes de supervisió i regulació que limiten els comportaments imprudents i insensats per rendibles que puguin semblar a curt termini.

Enfront de tota aquesta experiència, a les darreres dècades hem assistit a unes desregulacions en el sector financer, però també en altres àmbits en què es varen "contagiar" les argumentacions basades en la necessitat de "mercats lliures". Si afegim, a més, les polítiques retributives a determinats sectors amb importants complements ("bonus") vinculats a resultats a curt termini, la dinàmica de "fugida cap endavant" que ens ha portat a la crisi tornava a estar servida. Com ha assenyalat Daron Acemoglu, això no només ha estat un error en termes de lliçons bàsiques de la història, sinó que sobretot ha estat un error conceptual: de tenir ja molt clar que "mercats eficients" no vol dir "mercats desregulats", sinó que, ben al contrari, els mercats requereixen per funcionar de forma social i econòmicament acceptable un marc institucional de qualitat i unes regles raonables.

Què va donar lloc a l'onada de desregulacions que ens ha fet tornar a caure en els mateixos errors que altres vegades, però ara potenciats per les interconnexions financeres i de tota mena de l'economia global?. Simon Johnson, fins fa poc conseller econòmic principal del Fons Monetari Internacional, va publicar el 2009 un article amb el títol "The quiet coup"[2] (que podríem traduir per "El cop d'estat silenciós") que explica amb claredat i dades de primera mà com les interconnexions teixides entre les cúpules financeres i polítiques van permetre unes noves regles del joc que prescindien de les experiències històriques i propiciaven els comportaments que han portat a la crisi. I el poder d'aquestes cúpules s'estenia amb l'arrogància d'afirmar "aquesta vegada és diferent" cada cop que algú recordava els precedents, a més de poder comptar amb una ortodòxia acadèmica ben "lubrificada" que pregonava nous enfocaments que haurien reduït a pràcticament zero els riscos en la gestió financera i estaria "demostrant" les fites en l'eficiència dels mercats desregulats. Ara ja sabem on ens portaven aquestes pretensions i aquesta arrogància.

Els impactes socials d'aquesta dinàmica són molt amplis, en detriment sovint de la cohesió social, i posen en perill avenços democràtics a les nostres societats. Fins i tot les dades dels més ortodoxes organismes internacionals mostren increments en les desigualtats i retrocessos en els salaris reals. Les xifres de l'FMI mostren com els "dividends de la globalització" -els guanys de productivitat obtinguts en configurar xarxes globals de producció- s'han distribuït de forma molt asimètrica. L'OCDE parla explícitament d'"Unequal growth" per definir l'onada de creixement precrisi. També en un document de l'OCDE, el professor Atkinson, de la Universitat d'Oxford, afegeix "Unequal Recession" per descriure com l'increment de l'atur i les diferents capacitats de resposta i pressió sobre els poders polítics ("rescat per a uns, atur per a d'altres") amenacen amb continuar l'espiral de desigualtats tot aprofitant la "coartada de la crisi". Des de la perspectiva del teixit empresarial també són visibles fets com els problemes creixents dels emprenedors i professionals de petita i mitjana empresa mentre que augmenta el paper de les grans empreses, algunes d'elles rebatejades com a "national champions" per tracta de legitimar els privilegis polítics i econòmics que les seves bones "connexions" propicien, sovint en detriment del conjunt de la societat.

I de cara al futur, els riscos no són menors. Ben al contrari. Les dades relatives a com les economies avançades han incrementat els seus dèficits i deute públics per fer front a la crisi (independentment del que s'opini respecte a l'efectivitat o optimalitat econòmica i social en què s'han fet servir els diners) mostren un nivells que fan que els poderosos interessos i les ortodòxies acadèmiques que van contribuir tan decisivament a gestar la crisi, parlin obertament de la necessitat d'"exit strategies", d'estratègies per recuperar --consolidar"- els comptes públics. Els casos recents de Dubai i Grècia, tan diferents, accentuen les pressions al respecte i fan que els mateixos governs que en alguns moments havien pensat en regular o "disciplinar" els mercats financers ara es preocupin per no empitjorar la seva "qualitat creditícia" davant els mateixos operadors financers.

El Fons Monetari Internacional, l'OCDE i la Comissió Europea han publicat els darrers mesos un document rere l'altre amb dades que xifren entre el 6 i el 12% del PIB les reduccions requerides en els dèficits públics. Tots ells propugnen, amb graus diferents d'elegància però amb claredat, reduccions en la despesa pública i pujades d'impostos (i l'OCDE indica que una via principal seria eliminar els IVA reduïts sobre articles bàsics), i també evidencien els seus influents punt de vista de què "afrontar la factura de la crisi" entrarà en conflicte amb els compromisos derivats de l'envelliment de la població (és a dir, pensions, dependència, etc.). El debat sobre això no ha fet més que començar i suposarà una "digestió" llarga dels costos de la crisi, més llarga del que semblava al principi. Com els menjars mal cuinats, les "digestions" poden ser més llargues i pesades que les "indigestions". I el que està en joc, una vegada més i potser de forma decisiva per a una o dues generacions, és una revisió en profunditat de les regles de les nostres societats democràtiques amb compromisos públics en matèria de benestar.

La globalització després de la crisi

L'entorn global que ha propiciat la crisi també ofereix elements importants d'anàlisi i reflexió. Sovint s'apunta, amb raó, als profunds canvis en la distribució del poder econòmic, empresarial, financer i polític en favor de les economies anomenades emergents - algunes de les quals ja estarien de fet emergides- com el tret d'abast històric més destacat d'aquests temps. Les taxes de creixement d'aquestes economies tornen a desbordar les de les economies avançades; s'ha plantejat, fins i tot, si es pot estar produint un mecanisme de "decoupling" en què els mercats d'exportació envers aquestes economies emergents/emergides siguin més importants per a les avançades que a la inversa. Xina porta ja uns quants anys al front de països amb capacitat de finançament internacional, mentre que Estats Units (i Espanya en segon lloc, per davant del Regne Unit) han vingut encapçalant el llistat de països amb "necessitat de finançament exterior". Cada vegada són més freqüents processos empresarials de fusions o absorcions en què grups empresarials amb base a economies emergents tenen el paper dominant ("El Sud surt de compres" va titular S.Garelli), i la crisi ha actualitzat el paper dels "Sovereign Wealth Funds" de què disposen molts d'aquests països per canalitzar el seu potencial inversor.

Aquesta potent emergència té vessants positives però també d'altres preocupants. El compromís amb la democràcia i les polítiques socials de la major part dels països emergents és "limitat", per dir-ho de forma suau. I es planteja l'interrogant de fins a quin punt el pes més gran d'aquests països es traduirà en una "exportació" a escala global de les seves prioritats i valors. A determinats cercles influents se sent parlar, almenys en privat amb indissimulada admiració - quan no enveja -, de l'estil "executiu" de fer les coses per part d'alguns dels líders i sistemes polítics dels emergents. I entre les explicacions dels canvis a què ens ha portat la globalització i la crisi s'apunten alguns -com la cada vegada més citada de "Bretton Woods II"- que explícitament articulen les complementarietats d'interessos entre els sectors dirigents de Xina i Estats Units, que anirien més enllà fins i tot de les retòriques periòdiques sobre la lluita pel lideratge mundial a mig termini. Cal tenir en compte això quan es parla de la necessitat -imprescindible- d'una governance de la globalització, ja que caldria afegir que aquesta hauria de ser amb paràmetres participatius i democràtics, en lloc de possibilitar que quedés "segrestada" per una coalició de les elits d'economies avançades i de les emergents, en traslladar a nivell formal les trobades de Davos i tot el que signifiquen.

En aquest marc caldrà seguir amb atenció la configuració de l'economia global i les seves implicacions geopolítiques, així com els impactes sobre les diferents societats i poblacions. Podem apuntar tres escenaris de referència, cadascun amb dificultats, desitjabilitat i problemes diferents. El primer conté ingredients de "desglobalització", el segon probablement seria l'entorn més favorable a una reconfiguració més sòlida de l'economia mundial, però el tercer i més preocupant guanya cada dia més pes en termes de probabilitats...si no fem res a temps per revertir-lo.

Un primer escenari seria alguna forma de "desglobalització" l'impacte de la qual dependria de com s'articulés. Una "desglobalització proteccionista" era al principi de la crisi un escenari especialment temut, pel record de la Gran Depressió dels anys 1930 en què les respostes unilaterals van agreujar amb descoordinació i insolidaritats la gravetat de la situació. S'han fet esforços per desmarcar-se'n, explícits a les declaracions del G-20, encara que s'acumulen evidències d'un "proteccionisme de baixa intensitat". Encara que avui sembli que s'ha eludit el principal risc, queden temptacions per superar. Entre elles, la que pot tenir Estats Units de tractar de reduir el valor dels seus deutes, com en altres moments de la història, en tolerar o propiciar inflacions i/o depreciacions del dòlar USA. Les respostes d'altres actors internacionals en termes d'elevacions de tipus d'interès o, de nou, mesures proteccionistes poden portar a tensions globals que dificultin la recuperació. Aquests riscos ratifiquen la necessitat de mecanismes coordinats amb regles i regulacions adequades a les noves realitats, que al meu parer haurien d'incloure una versió modernitzada de la "taxa Tobin", com a bestreta d'una supranacionalització de la fiscalitat sobre els capitals, que evités o limités els enormes graus d'evasió i/o elusió de responsabilitats fiscals de les rendes del capital.

Un segon escenari d'interès és el que podríem anomenar de reglobalització[3], que combinés, d'una banda, el manteniment dels fluxos comercials i financers internacionals amb les regulacions adients, però per l'altre costat evités de manera efectiva la reaparició dels desequilibris i comportaments que més van contribuir a la gestació de la crisi. Això implica per als països amb dèficits -Estats Units, però també Espanya- una aposta per una millora de la productivitat, una reducció de la dependència de l'estalvi exterior i una reorientació dels recursos cap a activitats que treguin més profit de tot el potencial de feina ben feta, innovació i creativitat de la nostra societat., la qual cosa implica també una reformulació del sistema educatiu en consonància, i que, per cert, hauria d'anar en gran mesura just en la línia contrària a les reformes recents en pràcticament tots els nivells educatius.

El tercer i alhora més probable i perillós escenari és el que podem qualificar com a "vuelta a las andadas", o com la coneguda expressió anglosaxona de Business as usual. En aquest escenari, a mesura que s'anés superant en l'àmbit internacional la situació d'emergència dels moments més durs de la crisi que ha portat a respostes excepcionals en termes de polítiques expansives i intervencions públiques -de vegades, cal dir-ho, fetes servir per rescatar amb impunitat sectors o grups que van propiciar la crisi-, es plantejaria el "retorn a la normalitat", s'exigiria una reducció de nou del paper dels sector públic, es bloquejarien les iniciatives de regulacions de més ampli abast, etc. Poderosos interessos amb importants altaveus mediàtics i acadèmics ja estan per la feina...amb la complicitat objectiva de determinades actituds proactives i/o passivitats -i incompetències- polítiques. Una de les implicacions i manifestacions d'aquesta línia és la insistència en proclamar que només les minories, com els "national champions", els autodenominats sectors excel·lents o les anomenades classes creatives, poden pensar i decidir per tots nosaltres, en una nova versió del despotisme (presumptament) il·lustrat -que a la vista de les connexions personals i de clan entre molts dels seus membres també podria anomenar-se "nepotisme (presumptament) il·lustrat global" -una variant de l'absolutisme que, si bé ja ha demostrat amb la crisi on ens porta realment, s'està reconstituint amb gran rapidesa en aprofitar també la dificultat per articular de forma sòlida i efectiva alternatives progressistes.

La dinàmica que rau sota aquest preocupant escenari és la de continuar la tasca de revisar a la baixa el contingut democràtic i els compromisos socials dels nostres països. Això no seria només injust sinó també ineficient socialment i econòmicament, ja que suposaria oblidar que una de les lliçons de la història, llunyana i recent, és que les societats més cohesionades (en què és fort el sentiment perquè és forta la realitat que "tots estem al mateix vaixell") i amb projectes compartits són les més ben preparades per fer front als reptes, especialment en moments, com els actual, de canvis de gran abast i profunditat. I és que, com ja ha mostrat aquesta crisi una vegada més, ignorar les lliçons de la història és condemnar-nos a repetir-la. Estem a temps d'evitar-ho, però el marge es va reduint.

[1] L'article d'Irving Fisher, així com un text de Minsky i un altre d'Acemoglu, es poden trobar en versió catalana a: J.Tugores (ed), Crisi: selecció de textos clàssics i moderns, Lid editorial, 2009.

[2] Simon Johnson, "The Quiet Coup", The Atlantic, maig 2009. Disponible a: http://www.theatlantic.com/doc/200905/imf-advice

[3] Sobre els escenaris de la globalització postcrisi i les seves implicacions: J.Tugores, El lado oscuro de la economía, Ed.Gestión 2000, 2009.

Acte de presentació del darrer número de la Revista Nous Horitzons

Dl, 14 Jun 2010 13:32:00 +0200

El proper dijous dia 17 de junt a les 18 hores tindrà lloc l'acte de presentació del darrer número de la Revista Nous Horitzons "La Crisi de l'economia de casino: causes i costos" que ha estat coordinat per Joan Coscubiela. En la presentació comptarem amb les intervencions de:

Joan Coscubiela, coordinador del número

Jaume Bosch, president de la Fundació Nous Horitzons

Joana Conill, investigadora de la UOC i autora d'un dels articles del número

Entrevista de Dolors Camats a Ramon Plandiura

Dv, 16 Abr 2010 11:44:00 +0200

En el darrer numero de la Revista Nous Hortizons, Dolors Camats conversa amb Ramon Plandiura, abordant els temes educatius i en especials els canvis legislatius dels darrers temps en el sistema educatiu.

Mitjans de comunicacio de masses "altres" agents educadors?

Dolors Comas d'Argemir — Dv, 16 Abr 2010 11:16:00 +0200

Article de Dolors Comas publicat en el numero 196 de la Revista Nous Horitzons monografic sobre Educacio: consens o transformacio? sobre els Mitjans de comunicacio de masses: "altres" agents educadors?

Construint l'Espanya Federal

Dc, 17 Jun 2009 11:41:00 +0200

El proper 2 de juliol al Pati Manning a les 19h es farà la presentació de la “Declaració Construint l’Espanya Federal” que impulsa una reforma de la Constitució Espanyola i que pretén transformar el model actual d’Estat de les Autonomies cap a un altre de tall federal.

Joves i estructura social

Rafael Merino — Dj, 21 Mai 2009 17:05:00 +0200

Introducció

Ubicar els joves en l’estructura social no és un tema fàcil. Bàsicament tenim dos tipus de problemes, un conceptual i un altre metodològic. Tenim problemes per definir el concepte de joventut, i el canvi social d’una societat industrial relativament estable a una societat postindustrial, del coneixement, del risc, informacional o com se li vulgui dir, ha agreujat considerablement els esforços teòrics per entendre el jovent. Tenim problemes per mesurar, per operativitzar els conceptes. Tot i que és un problema més general de les ciències socials, els estudis sobre l’estructura social tenen la gran dificultat de passar del concepte (classe social) als indicadors (les variables que les defineixen), i els estudis sobre els joves, sobretot els que es basen en enquestes, sempre tenen el problema de definir l’univers i la mostra, és a dir, qui és jove per passar-li un qüestionari. La solució convencional, que és agafar una franja d’edat, és això, una convenció que no resol el problema. A més, aquesta franja s’ha anat eixamplant progressivament en les últimes dècades. Dedicarem el primer apartat a fer una reflexió sobre els problemes de tipus teòric, i el segon el dedicarem a comentar amb més detall els problemes metodològics. Al tercer apartat comentarem una aproximació que vam fer a l’enquesta als joves de 2002, en la qual vam intentar superar algunes de les limitacions que explicarem. Finalment, acabarem amb algunes conclusions pertinents per a l’acció política.

Joves i estructura social: dificultats teòriques

La sociologia de la joventut s’ha desenvolupat des dels anys 60 bàsicament al voltant de dos grans paradigmes.[1] El primer és el paradigma del cicle vital, sorgit del corrent funcionalista que va dominar la sociologia durant els anys 40 i 50. Segons aquesta perspectiva, la joventut es una etapa de la vida en la que l’objectiu bàsic és l’adquisició del rol adult, i aquesta adquisició estava codificada pels rituals de pas, tan estudiats per l’antropologia cultural. L’adscripció a una classe social era un atribut de l’estat adult, i mentre no s’arribava l’adscripció venia definida per la família d’origen. L’allargament de l’etapa de la joventut, el desdibuixament dels rituals de pas o les activitats dels joves que es distanciaven de la recerca dels atributs adults van ser vistos com a focus de desviació social i anòmia. En definitiva, la joventut va començar a problematitzar-se.

L’aparició dels moviments juvenils als anys 60 va donar lloc a una nova perspectiva que en podríem dir conflictualista, de clares influències marxistes. Es va començar a posar èmfasi en la distància entre els joves i els adults, com si fossin grups diferents i enfrontats. D’aquí el concepte de conflicte generacional o fins i tot l’etiqueta del jovent com a nova classe social. A partir d’aquest tipus d’anàlisi es va donar importància al concepte de generació, és a dir, a l’atribució de valors i conductes similars a una cohort d’edat. Aquests valors s’associen al canvi social, en positiu o en negatiu, i han tingut un gran èxit mediàtic amb l’ús d’etiquetes com ara “generació X” o “Y”.

Bona part dels discursos teòrics i polítics sobre el joven han girat al voltant d’aquests dos paradigmes, amb actualitzacions més o menys reeixides. L’any 2005 es va publicar un llibre que va tenir un ressò mediàtic molt important, Guapos y pobres, del publicista Alfredo Ruiz, que utilitzava el concepte de nova classe social per als coneguts com a mileuristes, joves amb formació superior però amb feines precàries i de baixa remuneració. No cal dir que l’ús del concepte de classe social és abusiu, però insisteix en la idea que els joves responen a nous patrons que els distancien dels adults. Pel que fa a la dimensió empírica d’aquesta nova classe, en farem alguna reflexió al tercer apartat.

Aquests dos paradigmes, en principi oposats, tenen en comú dues limitacions importants. La primera és una certa externalització de l’estructura social, és a dir, com si els joves no en formessin part, o fossin un col·lectiu a part. La segona és la tendència a l’homogenització dels joves, és a dir, s’accentua allò que els fa iguals però en canvi posen en segon lloc allò que els diferencia internament. D’aquesta homogenització s’abusa sovint en els estudis sobre els joves i en les seves repercussions mediàtiques, quan a partir d’afirmacions del tipus “els joves són...” s’oblida que alguns joves són així però d’altres no, i que moltes característiques que s’atribueixen als joves són en realitat característiques que es poden atribuir a la societat en el seu conjunt.

Per tant, el repte teòric seria internalitzar els joves en l’estructura social i donar compte de la diversitat interna. Per això hem proposat una definició de la joventut com a procés biogràfic d’enclassament. Procés biogràfic perquè els joves no realitzen la transició a la vida adulta ni enlluernats pel que significa ser adult ni de forma gregària com a part d’un col·lectiu, sinó que hi ha una construcció activa, una pressa de decisions que en funció de les constriccions però també de les oportunitats van dibuixant un camí. I enclassament perquè la joventut no és un compàs d’espera o un espai buit, sinó que allò que fan els joves, als estudis, a la feina, al temps lliure, té conseqüències per a l’adquisició d’una posició social. Aquesta perspectiva teòrica, però, té unes implicacions metodològiques molt importants, que passem a analitzar a continuació.

Joves i estructura social: dificultats metodològiques

La construcció empírica d’indicadors d’estructura social ha estat sempre una tasca difícil per a la sociologia. L’ocupació ha estat un dels elements clau en la construcció de tipologies que donen una idea de l’estructura social. Però això ha portat problemes per a la classificació de persones que no tenien una ocupació definida o l’activitat de les quals no passava pel mercat de treball remunerat. Això ha passat amb les dones “inactives” i també passa amb els joves, ja que els fenòmens que van sacsejar el mercat de treball els anys 70 i 80 (atur massiu, retard en l’accés, desregulació, nous processos de qualificació) van dificultar la definició d’una ocupació per part de molts joves. També s’utilitzen altres variables, com ara el nivell d’estudis o la renda, però gairebé sempre en relació amb la posició ocupada en el mercat de treball, en referència a la qualificació i al nivell de responsabilitat.

La segona gran dificultat ve perquè la majoria d’estudis utilitzen dades sincròniques per analitzar l’estructura social. Però en el cas dels joves aquestes dades del moment tenen un valor analític escàs, perquè els canvis sovintegen i cal copsar-los amb altres estratègies metodològiques. Per això, i en coherència amb la perspectiva biogràfica, entenem que l’anàlisi de la joventut passa per la reconstrucció dels itineraris i les trajectòries que descriuen els joves. Per posar un exemple, no és tan important la situació d’atur o de contracte precari com la presència de situacions d’atur o contractes precaris en els itineraris laborals fets pels individus i les probabilitats de què aquestes situacions es donin en el futur. Per això, la perspectiva longitudinal copsa millor la realitat dels joves, tot i que també té algunes limitacions (és més difícil i costós). A l’enquesta als joves de 2002 vam realitzar una aproximació a aquesta perspectiva i vam intentar recollir empíricament els itineraris dels joves i situar-los en relació amb l’estructura social. Anem a veure-ho.

Joves i estructura social: anàlisi empírica

Tot i que l’objectiu de l’enquesta als joves de Catalunya 2002[2] no era l’estudi de l’estructura social, sí que a partir de les dades obtingudes es va fer una aproximació en funció de les dades familiars per obtenir la posició d’origen, amb la combinació de l’ocupació i el nivell d’estudis del pare i de la mare. I això ens va permetre relacionar l’origen social amb dos dels itineraris clau per entendre la transició dels joves: els itineraris d’emancipació familiar i els itineraris laborals. Es tracta més d’un exercici heurístic que d’una definició empírica acurada, perquè el tamany de la mostra era reduït i perquè, insistim, l’objectiu de l’enquesta tampoc no era l’estudi de l’estructura social. L’anàlisi es va aplicar als joves que tenien entre 26 i 29 anys, perquè la majoria feia temps que havien deixat d’estudiar i ja portaven uns quants anys d’inserció en el mercat de treball. Abans de comentar les dades cal, però, fer una advertència: en aquest tipus d’estudis, fets per mostreig aleatori però amb participació voluntària dels individus, els grups amb situacions més complicades difícilment apareixen a la mostra final, per la qual cosa cal aclarir que les trajectòries més desestructurades queden infrarepresentades. A tall d’exemple, a la mostra pràcticament no hi van sortir joves d’origen immigrant.

Dit això, anem a veure les dades que relacionen origen social i itineraris d’emancipació i de trajectòries laborals:

Taula 1: posició familiar d’origen, emancipació i mobilitat laboral

	Posició familiar d’origen (sig = .114)
	Baixa	Mitjana-baixa	Mitjana- alta	Alta
Abans dels 25 anys	23	19	24	27
Entre els 25 i els 29	16	28	37	20
No assolida	61	53	39	53
	100 (209)	100 (257)	100 (51)	100 (68)
	Posició familiar d’origen (sig = .000 )
	Baixa	Mitjana-baixa	Mitjana- alta	Alta
Baixa qualificació	54	46	16	36

No tenim espai per desenvolupar en detall com s’han construït les tipologies, que es poden consultar a l’Enquesta als joves de Catalunya 2002. Per fer entenedora la taula, direm que la posició familiar d’origen té quatre grups, que hem etiquetat com a classe baixa, mitjana baixa, mitjana alta i alta. Com totes les tipologies i les etiquetes, tenen els seus problemes i la seva dosi d’arbitrarietat i convenció. A la classe baixa trobem els joves que tenen pares amb feines poc o gens qualificades i pocs estudis. A la classe mitjana baixa trobem els joves que tenen pares amb feines qualificades, amb o sense estudis. A la classe mitjana alta trobem els joves amb pares amb feines tècniques i de responsabilitat, normalment amb estudis mitjans o superiors. I a la classe alta trobem joves amb pares que tenen feines de responsabilitat i de gestió, normalment amb estudis superiors. Pel que fa a l’emancipació, hem triat l’edat en la qual els joves van marxar de casa. És una simplificació, ja que cada cop existeix més un itinerari d’emancipació, no sempre marcat per una data irreversible d’abandó de la llar familiar, però encara sintetitza bé un punt d’inflexió important. Pel que fa a l’itinerari laboral, hem agafat diversos moments al llarg de la vida laboral i hem comparat si la feina desenvolupada anava creixent en dificultat i responsabilitat o no, per això són itineraris de mobilitat. Una altra limitació és que totes aquestes dades són declaracions dels individus; per tant, hem de tenir en compte que poden existir biaixos de memòria o d’adequació a l’hora d’omplir un qüestionari.

Aquestes dades (i d’altres analitzades a l’enquesta) ens mostren un panorama complex. Respecte a l’emancipació, hi ha un fenomen general que és el retard, que afecta tots els grups socials. Si bé la relació global no és significativa estadísticament, sí que el fet de tenir entre 26 i 29 anys i pertànyer a la classe baixa dóna més probabilitats d’estar a la llar paterna. Però també els fills de classes mitjanes estan experimentant un retard en l’emancipació. Respecte als itineraris laborals, el fet de tenir un origen social de feines poc qualificades dóna més probabilitats de tenir feines poc qualificades (més del 50%), però també trobem que una quarta part se situa en itineraris de qualificació elevada, segurament pel paper que juguen els estudis i també algunes oportunitats que ofereixen algunes feines. I potser l’element que més crida l’atenció és que un percentatge important de joves de famílies de classe mitjana (aquí cal ser molt prudents, les submostres són molt petites) tenen itineraris d’inserció laboral de baixa qualificació i, molt probablement, amb condicions laborals dolentes (contractació, salari...). Segurament l’auge i la presència mediàtica i social del discurs “mileurista” i d’algunes accions col·lectives recents en el tema de l’habitatge provenen d’aquest grup de joves. És una hipòtesi que no podem comprovar amb les dades de què disposem, però en tot cas convé no oblidar que representen una part, i relativament petita, del conjunt. El discurs mileurista té dues conseqüències al meu entendre negatives: de nou l’homogenització dels joves, i això vol dir que no es para atenció a molts joves (sobretot noies) amb poca formació i amb feines subalternes que ja els agradaria ser mileuristes, ni a molts joves amb molta formació que entren en el segment primari del mercat de treball amb bones condicions i perspectives de futur. I la segona és que pot desenfocar algunes de les polítiques que intenten ajudar els joves. Però això vegem-ho a l’últim apartat.

Conclusions

L’estudi de l’estructura social és l’estudi de les desigualtats socials, és a dir, el repartiment desigual dels recursos i de les oportunitats en funció dels atributs socials dels individus. En aquest sentit, l’edat ha estat històricament un eix de desigualtat que marcava l’accés a aquests recursos i la distribució de tasques i rols. L’allargament de la joventut de les darreres dècades a les societats desenvolupades ha provocat, d’una banda, que les ciències socials hagin de repensar el mateix concepte de joventut i el d’estructura social, però per altra banda ha provocat l’aparició d’un discurs que posa l’èmfasi en l’edat com a eix de fractura social i, així, es parla de la jovenització de la pobresa o de l’exclusió dels joves. Però els joves pobres o exclosos no ho són perquè siguin joves, sinó perquè tenen unes condicions molt complicades d’accés als recursos socials o perquè han construït itineraris de desestructuració (fracàs escolar, bloqueig laboral, experiències negatives en el lleure...). Sí que és veritat que l’allargament de la joventut ha fet que apareguin fenòmens de precarietat a mig termini que abans no es donaven. Però és un efecte edat que no té perquè passar a ser un efecte generació. És a dir, els joves es passen més anys formant-se, els costa obtenir un contracte indefinit i els costa molt trobar un pis i emancipar-se, però finalment un gruix important van assolint aquestes fites. Però cal evitar la fal·làcia ecològica i pensar que tots els joves passen per aquestes dificultats pel fet de ser joves. És a dir, cal parar atenció a la heterogeneïtat interna, a les desigualtats dintre del col·lectiu. No és el mateix estudiar la joventut com eix de desigualtat social que els joves en les desigualtats socials. En aquest sentit, els itineraris formatius curts i de fracàs, la circulació pels segments més subordinats i precaris del mercat de treball i les escasses oportunitats dels entorns familiars i territorials més empobrits són els espais on treballar per a una redistribució dels recursos i de les oportunitats. La disminució de les desigualtats socials no passa per polítiques de joventut genèriques; més aviat, aquest tipus de polítiques poden causar l’efecte contrari, al ser aprofitades pels joves amb més recursos socials i culturals (aquest és l’efecte pervers més conegut de les polítiques de discriminació positiva basades en accions definides per a col·lectius, que disminueixen les desigualtats envers a altres col·lectius però a costa d’augmentar les desigualtats internes). La disminució de les desigualtats passa per polítiques socials que permetin que els joves amb itineraris d’exclusió puguin redreçar el seu rumb i orientar-los cap a trajectòries més inclusives.

[1] Hi ha una reflexió més aprofundida d’aquestes qüestions a Casal, J.; Garcia, M.; Merino, R.; Quesada, M, “Aportacions teòriques i metodològiques a la sociologia de la joventut des de la perspectiva de la transició”, a Papers. Revista de Sociologia, n. 79, pp. 21-48, 2006.

[2] Casal, J.; Garcia, M.; Merino, R.; Quesada, M. (2004) Enquesta als joves de Catalunya 2002, Secretaria General de Joventut, Col·lecció estudis núm. 13.

Joves i mercat de treball. Malestar juvenil o malestar generacional?

Toni Salvadó - Sociòleg — Dj, 21 Mai 2009 17:02:00 +0200

Aquest article pretén fer una ràpida síntesi de la situació laboral de la joventut catalana actual i de les seves implicacions econòmiques, residencials i socials. En bona mesura sintetitza recerques més detallades que he realitzat darrerament, ja sigui en solitari (Salvadó, 2005, d’on procedeixen el gruix de les dades citades) o en col·laboració (Salvadó i Serracant, 2003). Us remeto a aquestes publicacions per ampliar continguts, buscar dades addicionals, fonts o nova bibliografia.

1. En el mercat de treball: tres dimensions de malestar juvenil

Els indicadors de deprivació laboral juvenil són prou coneguts en totes les dimensions d’anàlisi clàssiques: activitat, ocupació, atur, temporalitat... En lloc de fer-ne un repàs exhaustiu aquí, us proposo analitzar els tres efectes subjacents que, al meu parer, sintetitzen aquesta deprivació: la subocupació, la precarietat i l’exclusió.

Subocupació: la rendibilitat laboral decreixent dels estudis

Malgrat el que es podria inferir dels discursos tecnòfils de moda, la proporció de joves ocupats en llocs tècnics, d’operari qualificat i de direcció és clarament inferior al dels adults. Inversament, els i les joves treballen més com a personal no qualificat, en llocs administratius i en feines del sector de serveis i del comerç.

L’explicació tradicional d’aquesta menor professionalitat eren les mancances de qualificació dels joves. És un raonament propi de processos de qualificació que es donaven bàsicament en el propi lloc de treball. Avui, però, el discurs socialment hegemònic afirma que l’àmbit bàsic de qualificació és un altre: el sistema educatiu. I aquí entra el component «dramàtic» del tema: els joves actuals són, amb diferència, la generació més formada en la història d’aquest país i, en canvi, no poden accedir als llocs de treball qualificats i de qualitat que (segons el discurs hegemònic citat) els hi correspondrien. A Salvadó (2005) es presenten indicadors per quantificar les diverses dimensions on es dóna aquesta pèrdua de valor dels títols més academicistes: la inserció laboral, la correspondència entre la titulació i la feina que es realitza, el nivell retributiu, l’estabilitat laboral assolida i, finalment, la satisfacció subjectiva amb la feina.

Com explicar aquesta dissonància? Probablement assumint que el paradigma del capital humà s’equivocava quan posava l’accent en l’oferta de qualificacions com a factor clau. Potser haurem d’assumir que el factor clau és la demanda, i aquí el que trobem és una escassa qualificació professional dels nous llocs de treball creats en el darrer cicle expansiu espanyol (Recio, 2002) i una creixent proletarització dels perfils tècnics ocupats per joves (Subirats [et al.], 2002).

Precarietat... o precarietats?

Com altres economies mediterrànies, la nostra s’ha caracteritzat històricament per una àmplia presència de segments laborals desregulats. Probablement la forma més clàssica al respecte ha estat l’ocupació informal. És un model en relatiu retrocés en les darreres dècades que, tot i això, encara significa el 4% de l’ocupació dels joves catalans. (Casal [et al.], 2004). Normalment són situacions percebudes com a transitòries i molt característiques de feines d’acompanyament als estudis i de primeres insercions.

Si la informalitat ha tendit a anar a la baixa en les darreres dècades, la temporalitat li ha pres el relleu com a fórmula bàsica de flexibilitat. Així, des dels anys 1980, al nostre país s’han generalitzat fórmules laborals precàries que han provocat que la taxa espanyola de temporalitat dupliqui la mitjana de l’OCDE. Els joves han estat els principals afectats per aquesta situació, amb un 46% de contractes temporals el 2005, per només un 17% dels adults.

Tradicionalment s’ha mirat de justificar la temporalitat juvenil amb una lògica d’aprenentatge. Però, realment estem parlant d’una fase transitòria en la vida laboral dels joves? Si aquest fos el cas, seria previsible constatar un parell de circumstàncies que ara mateix no es donen:

· Caldria imaginar un ús intensiu dels contractes amb aquest fi ja previstos en la nostra legislació, com els de pràctiques, formació o relleu. En realitat, aquests suposen tot just un 1% del total de contractacions temporals signades pels joves. En canvi, els contractes precaris hegemònics són els que es justifiquen per una pretesa temporalitat del lloc de treball: obra i servei, eventual, circumstàncies de la producció...

· Si la temporalitat juvenil fos realment un problema d’iniciació, s’aniria resolent a mesura que el jove adquirís antiguitat en el mercat de treball. Enquestes recents ens mostren, però, que bona part dels treballadors que ingressen joves i en precari al mercat de treball no s’estabilitzen amb els anys, tampoc quan han sobrepassat la trentena i per tant teòricament deixen de ser joves. (Salvadó, 1998) Si la temporalitat s’allarga indefinidament caldrà pensar en ella no tant com a una iniciació al món laboral sinó mes aviat com el problema estructural d’una generació. Aprofundirem en aquest tema al final de l’article.

Sens dubte la temporalitat és la vessant més coneguda de la precarietat laboral però no és pas l’única. N’hi ha d’altres i algunes de ben dramàtiques al nostre país, com ara la sinistralitat laboral. Fins i tot es podrien considerar precaritzadores fórmules incentivades per les polítiques d’ocupació com el treball a temps parcial (freqüent entre els joves i no desitjat en un de cada dos casos, Ramon i Sintes, 2003) o bé l’autoocupació. Aquesta darrera fórmula està menys estesa entre els joves (el 8,5% dels ocupats front el 21% d’adults), probablement per la dificultat de tirar-la endavant quan manquen recursos com ara capital inicial o experiència professional. Tot i que l’imaginari juvenil no veu especialment malament l’autoocupació, des d’una perspectiva més estructuralista se sol analitzar en termes d’externalització i, per tant, com a una forma més de precarització.

A banda de condicions laborals i contractuals, la precarietat també té un component d’acció col·lectiva... o més aviat de dificultat per desenvolupar-la. A partir de l’estudi d’afiliació d’una de les principals centrals sindicals catalanes (Jódar [et al.], 2004), podem apuntar alguns indicadors al respecte:

· Si bé els i les joves són el 28% dels ocupats catalans, només representen un 12% dels afiliats.

· La presència de joves encara és més baixa quan considerem l’assumpció de responsabilitats sindicals. Els menors de 35 anys suposen un 25% dels afiliats, per només un 13% dels que tenen responsabilitats sindicals d’empresa, i encara només un 8,6% dels quadres superiors.

Probablement cal entendre aquestes dades a partir de l’escassa percepció per part dels joves dels elements estructurals subjacents a les seves dificultats laborals (Albaigés, 2003; Sánchez, 2004). En el seu lloc hi trobaríem una concepció individualista i meritocràtica de les relacions laborals –discursos del tipus «cal espavilar-se sol». Tampoc no trobem massa estratègies alternatives; com a molt, es manifesten aïlladament episodis d’absentisme, incompliment de la jornada, treball a ritme lent, robatoris o petits sabotatges. No serien accions estratègiques, sinó purament reactives, en un marc de relacions laborals on no sempre es troba espai per negociar el dissens. (Ortiz i Miró, 2001).

Exclusió: l’atur... i l’altre atur (NEET)

La desocupació és un tret clàssic del mercat de treball capitalista, sovint interpretat a partir de la necessitat de contenir demandes laborals. El cas dels joves del nostre país en va ser un exemple extrem fins als anys 1990 i va servir per justificar una bona part de les successives reformes desreguladores. Actualment la situació és menys dramàtica que dècades enrere, la qual cosa ha creat un optimisme que ens agradaria matisar:

· Independentment de la conjuntura, l’atur juvenil es manté en nivells importants –una taxa del 12% l’any 2005– i sempre dobla àmpliament l’adult, que era del 5% el mateix any.

· Però, a més, la desocupació dels joves és especialment sensible als cicles econòmics. Si analitzem el darrer, trobem que l’atur juvenil va millorar substancialment en la fase expansiva dels anys 1990, però també és el que més va empitjorat en l’alentiment d’inicis de la dècada actual. Els joves assumeixen, així, el rol clàssic d’exèrcit de reserva laboral: són reclutats quan hi ha necessitats d’un plus de mà d’obra i són rebutjats quan hi ha excedents per descens d’activitat.

· Tradicionalment, les taxes d’atur juvenil catalanes han estat per sobre de la mitjana comunitària però en els darrers anys s’estan equiparant. Això no obstant, l’esmentada taxa del 12% encara està lluny del 8% que tenen Dinamarca, Irlanda o els Països Baixos, països que a més gaudeixen d’unes taxes de temporalitat clarament inferiors.

Un aspecte important per valorar les conseqüències socials de la falta de feina és la protecció social que es dóna a les persones que estan en aquesta situació. Enquestes recents apunten taxes de cobertura francament baixes: tot just un de cada cinc joves que es consideraven en situació d’atur cobraven alguna prestació o subsidi. (Ramon i Sintes, 2003).

És obvi que les dades d’atur presentades no esgoten el conjunt d’exclosos del mercat laboral. Cal tenir en compte una altra categoria, prou àmplia i heterogènia, que apareix en les estadístiques sota l’epígraf de «inactius». D’aquests, podem deixar de banda els que s’autodefineixen amb un rol social no laboral però sí substantiu (estudiants, mestresses de llar, etc.). Descartats aquests, encara trobem un romanent important d’altres inactius no contemplats en cap categoria perquè no assumeixen cap rol específic. Tradicionalment s’havia conegut aquest col·lectiu com a «desanimats», si bé ens sembla més descriptiu l’acrònim anglosaxó «joves NEET» (not in employment, education or training, que no treballen, no estudien o no s’estan formant). Segons el cens de 2001, a Catalunya hi havia 55 000 joves en aquesta situació, dels quals només una desena part s’associen a situacions de disminució.

2. Del malestar laboral al malestar vital

En les societats capitalistes, la presència en el món laboral i la seva qualitat constitueix un factor bàsic d’inclusió social. L’endarreriment de l’accés dels joves al mercat de treball (redundant en tots els períodes recents d’escassetat d’ocupació) implica dilacions i precaritzacions dels processos de construcció de la pròpia identitat com a persona. Aquí ens centrarem en dues de les vessants d’aquesta mancança també relacionades entre si: per una banda, la impossibilitat d’assolir un nivell suficient d’ingressos i, per l’altra, les dificultats per accedir a un habitatge i formar una llar de destinació.

Dóna per viure?

Segons la darrera enquesta feta a la joventut catalana (Casal [et al.], 2004), dues terceres parts dels joves ocupats catalans cobraven menys de 900 euros mensuals, i la meitat no arriben als 600. Recerques més especialitzades, com Hidalgo i Pérez (2004), ens donen més claus d’anàlisi al respecte:

· L’edat és un factor de discriminació salarial fins i tot més important que el sexe. Per altra banda, la igualtat salarial entre gèneres és més gran entre els joves que no pas entre els adults.

· En els anys considerats, els salaris dels joves es van estancar, cosa que no va passar amb els salaris dels adults, de manera que les diferències relatives es van accentuar.

· Aquestes diferències entre joves i adults s’expliquen sobretot pel fet d’estar ocupats en empreses amb nivells salarials diferents, més que no pas per pràctiques de discriminació directa per raó d’edat dins d’una mateixa categoria i empresa.

· Quan es produeix, aquesta discriminació salarial per edat és més marcada als serveis que no pas a la indústria o a la construcció.

· Una altra conclusió a la que arriben Hidalgo i Pérez és que la correlació entre temporalitat i salaris baixos és molt marcada. Es reforçaria, per tant, la tesi de Cano (1997) segons la qual són dues dimensions d’un mateix procés precaritzador.

Dóna per emancipar-se?

Segons l’enquesta als joves de Catalunya, l’any 2002 el 82% de les persones de quinze a vint-i-nou anys no estaven emancipades. Les implicacions d’aquesta situació sobre l’autonomia personal dels joves i el reforçament dels rols patriarcals en les llars són òbvies.

Les dades mostren una previsible associació entre l’esmentat retard i la situació laboral dels joves: les taxes d’emancipació dels ocupats estables són del 24% mentre que corresponen a un 14% en els precaris i els aturats. (Ramon i Sintes, 2003). Tot i l’evident correlació, la modèstia de les taxes d’emancipació de totes les situacions d’ocupació plantejades –estables i temporals– denota que el problema emancipatori té altres causes a banda de l’escassetat o la precarietat de la feina juvenil.

I, òbviament, aquí entrem en l’altre gran factor explicatiu del retard emancipatori: l’accés a l’habitatge. La primera dada a considerar és, lògicament, l’increment dels preus que està vivint el nostre país des d’inicis dels noranta, amb una marcada acceleració des de finals d’aquella dècada. Per donar una dada, si prenem com a base 100 el preu mitjà de 1987 a Catalunya, el 2003 l’escala esmentada se situava prop de 600 (OBJOVI, 2006).

És ben cert que el preu de l’habitatge, per si sol, no és un indicador massa precís de les possibilitats d’accés al mateix. Resulta bastant més afinat posar en relació aquest preu amb les possibilitats adquisitives de la població jove. Certament, durant els noranta l’increment de preus semblaven anar per darrera dels increments de renda dels joves. Lamentablement, el pati sembla haver-se complicat molt més en la dècada actual per la conjugació de dos factors ja esmentats: l’acceleració de la inflació de preus i el refredament econòmic, amb unes conseqüències d’estancament d’ocupació i de salaris especialment perceptibles entre els joves. Segons les mateixes fonts del paràgraf anterior, l’adquisició de l’habitatge ja exigiria el 55,8% dels ingressos d’una persona jove i el 43% dels d’una llar amb el mateix perfil.

3. Malestar juvenil o malestar generacional? Forever young

Com interpretar les diferents dimensions deprivatòries analitzades fins al moment? A Salvadó i Serracant (2003) (teniu resum a la fi d’aquest mateix monogràfic) miràvem de confrontar dues possibles respostes a aquesta pregunta. Una d’elles és socialment hegemònica i, al nostre parer, clarament legitimatòria. L’anomenarem hipòtesi edatària. L’altra és més “clandestina” i francament incòmoda sociopolíticament; l’anomenarem hipòtesi generacional.

L’efecte edat i el seu ús legitimatori

La percepció dels problemes esmentats com a problemes juvenils (i per tant associats a una determinada etapa edatària) és, com hem dit, àmpliament hegemònica en diferents nivells socials:

· D’entrada hi ha un discurs popular en aquest sentit molt arrelat. Són reflexions del tipus «tots hem passat per aquesta etapa».

· A nivell acadèmic trobem una assumpció de millora sociolaboral amb els anys (experiència, carrera, etc.). Conceptes com ara «transició de la joventut –a l’edat adulta» només tenen sentit des del supòsit d’una deprivació de caire temporal. Quin és el problema d’aquest paradigma? Doncs que no acaba de quadrar amb les dades. Les deprivacions cada cop s’allarguen més en la biografia dels individus. En conseqüència, anem arrossegant l’etiqueta jove fins a edats cada cop menys assumibles (avui ja es planteja fins als trenta-cinc) El concepte de joventut esdevé, per tant, un artifici ad-hoc cada cop més mancat d’utilitat analítica.

· A nivell polític, la lògica edatària també és clarament hegemònica en tant que posseeix una fortalesa legitimatòria evident: si les deprivacions són mers problemes transitoris ja es resoldran (gairebé de forma espontània) a mesura que els joves «es vagin consolidant» sociolaboralment. En definitiva és un discurs que naturalitza desigualtats socials a partir d’un factor purament demogràfic (l’edat) Noti’s que aquesta «desdramatització» encaixa i justifica un marc competencial preexistent: unes polítiques de joventut centrades de forma gairebé exclusiva en l’àmbit del lleure i fortament mancades de dimensió socioeconòmica (polítiques laborals, d’habitatge, etc.) Apostes d’aquesta mena com les «polítiques afirmatives» han estat justificades des d’una pretesa «nova condició juvenil» que ve a ser la «positivització lúdica» de les deprivacions generacionals esmentades.

L’efecte generació: cròniques de la veritat oculta

Si les dades cada cop encaixen menys amb l’estès supòsit de la deprivació per raons d’edat, tal vegada sigui el moment de plantejar-nos una hipòtesi alternativa. Serracant la formula en els següents termes: «la precarietat vital dels joves no deriva tant de la seva edat com de la seva adscripció a una generació a la qual se li han canviat les regles del joc, sobretot en l'àmbit laboral» (2001; 106). En cas d’acceptar això, quines implicacions tindria?:

· No estaríem parlant d’una «fase vital», sinó d’un estigma de per vida.

· Tindria poc sentit parlar de transicions edatàries i, per contra, hauríem de parlar de processos de mobilitat social descendent en clau generacional (Petras,1996).

· Com apunta aquest darrer autor, tindríem noves claus per entendre certa permissivitat domèstica dels pares respecte als joves, ara interpretable com a símptoma de mala consciència sociogeneracional.

· Esmentar finalment l’existència d’autors que, tot i que reconeixen el component més estructural que transitori de la deprivació, ho justifiquen apel·lant a un cert «pacte generacional implícit» (Garrido; 1996). No comment.

Bibliografia

· Albaigés, B., [et al.]. Crisi del treball i emergència de noves formes de subjectivitat laboral en els joves. Barcelona: Secretaria General de Joventut, Generalitat de Catalunya, 2003. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/publicacions/estudis10.htm

· Cachón, L. La dimensió classe social. Taller joves i estructura social, ponència presentada al Tercer Congrés de la Joventut de Catalunya, 2003. Disponible a: http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/docs/Cohesio%20social.pdf

· Cano, E. . Canvi socioeconòmic i precarització laboral en el sistema capitalista. Tesi doctoral. València: Universitat de València, 1997.

· Casal, J. «Modos emergentes de transición a la vida adulta en el umbral del siglo xxi: aproximación sucesiva, precariedad y desestructuración». A: REIS. Núm. 75, (juliol-setembre), 1996.

· Casal, J., [et al.]. Enquesta a la joventut de Catalunya 2002. 2004. Pendent de publicació.

· Garrido, L. «La temporalidad, pacto intergeneracional o imposición». A: La duración del contrato de trabajo. Madrid: CES, 1996. P. 47-74.

· Hidalgo, A., i Pérez, S. . Aspectos salariales de los jóvenes trabajadores. Madrid: Injuve, 2004.

· Jódar, P. [et al.] «El sindicato hacia dentro. La relación entre la organización y los trabajadores desde el análisis de la afiliación». A: Papers. Revista de Sociologia. Núm. 72. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2004.

· Ortiz, D. i Miró, I. Treball, valors i canvi. Les ruptures en la precarietat. Barcelona: Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, 2001. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/publicacions/estudis5.htm

· Petras, J. «Padres e hijos: dos generaciones de trabajadores españoles». A: Ajoblanco. Núm. 3. 1996

· Ramon, A. i Sintes, E. Condicions de vida dels joves de la província de Barcelona. Barcelona: Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans, 2003.

· Recio, A. («Activitat econòmica i mercat de treball». A: Giner (dir.). Enquesta de la Regió de Barcelona 2000. Informe general. 2002. Disponible a:

http://campus.uab.es/iermb/enquesta2000/IG/IV.pdf

· Salvadó, T. Les condicions de vida dels joves metropolitans. Barcelona: Institut d’Estudis Metropolitans / Diputació de Barcelona, 1998.

· Salvadó, T. i Serracant, P. Forever young. ¿Vulnerabilitat social juvenil o vulnerabilitat social generacional?, ponència presentada al Quart Congrés Català de Sociologia. 2003. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/docs/salvado%20serracant.PDF

· Salvadó, T. Capítol «Treball» a: Miret, P. [et al.] Informe sobre la Joventut Catalana 2005, 2005. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/publicacions/estudis17.htm

· Serracant, P. Viure al dia. Condicions d’existència, comportaments i actituds dels joves catalans. Barcelona: Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, 2001. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/publicacions/estudis6.htm

· Serracant, P. La sobrequalificació entre els joves catalans. Barcelona: Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, 2005. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/publicacions/aporta27.htm

· Subirats, M., Sánchez, C. i Domínguez, M. «Classes socials i estratificació». A: Giner (dir.). Enquesta de la Regió de Barcelona 2000. Informe general. 2002. Disponible a:

http://www.blues.uab.es/iemb

Jornada "Les energies renovables i la crisi economica"

Dc, 15 Abr 2009 13:15:00 +0200

Jornada organitzada per la Fundació Nous Horitzons, la Green European Foundation i la Heinrich Böll Stiftung el proper 25 d'abril de 2009 al Museu d'Història de Catalunya

Acte presentació revista Nous Horitzons ·Europa, quinze anys desprès de Maastricht"

Dj, 26 Mar 2009 16:43:00 +0100

El proper 3 d’abril a la llibreria La Central del Raval es celebrarà l’acte de presentació del monogràfic sobre Europa de la revista Nous Horitzons. L’acte comptarà amb la presència de Raül Romeva, eurodiputat i cap de llista d’ICV a les properes eleccions al Parlament Europeu. també intervindran en l'acte la directora de la revista, Maria de la Fuente i del coordinador del número, Ernest Urtasun així com de Montserrat Pi, professora titular de Dret Internacional Públic de la UAB i autora d’un dels articles.

Web de Fundació Nous Horitzons

FNH presenta la nova web de Joan Comorera

JA SOM LEGALS, la FNH estrena un documental inèdit sobre la legalització del PSUC

La presentació del quadern “Alfons Carles Comín: fe, compromís i lluita” inaugura la nova seu de la FNH

ICV i la FNH s'acomiaden de la seva històrica seu del carrer Ciutat, 7

Setmana de la Memòria Democràtica i PSUC.

Manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim”

Dia 10 de juliolManifestacióSom una nació. Decidim nosaltres18 h. Passeig de Gràcia amb Avinguda Diagonal

Presentació del darrer número del Pensament i l'Acció: ICV i la qüestió nacional. Elements, materials i propostes

Una visió de la crisi des de l'economia política

Acte de presentació del darrer número de la Revista Nous Horitzons

Entrevista de Dolors Camats a Ramon Plandiura

Mitjans de comunicacio de masses "altres" agents educadors?

Construint l'Espanya Federal

Joves i estructura social

Joves i mercat de treball. Malestar juvenil o malestar generacional?

Jornada "Les energies renovables i la crisi economica"

Acte presentació revista Nous Horitzons ·Europa, quinze anys desprès de Maastricht"

Dia 10 de juliol
Manifestació
Som una nació. Decidim nosaltres
18 h. Passeig de Gràcia amb Avinguda Diagonal