ICV > Àmbit Salut > articles > L'habitatge. Nego...

Article

Fletxa_component
07/04/2011
L'habitatge. Negoci o dret?

Oscar Augé Martínez

Membre ICV-La Seu, i exdelegat de Medi Ambient i Habitatge a l'Alt Pirineu i Aran

Viure als Pirineus, Periòdic d'Andorra

Això sembla que és el que ara es torna a posar damunt de la taula amb la nova política d’habitatge que el govern de CIU està plantejant en aquests moments per Catalunya, i que en resum consisteix en la privatització progressiva del model impulsat per ICV, quan va ser al govern, i que regula la Llei del dret a l’habitatge, aprovada pel Parlament l’any 2007. Les noves línies estratègiques del govern, en aquest aspecte clau per la pròpia vida de les persones, les va exposar l’actual Secretari d’Habitatge de la Generalitat a l'Associació de Promotors i Constructors d'Edificis (APCE), i consisteixen, bàsicament, en la voluntat d’abolir el Registre Únic de Sol·licitants d’Habitatge de Protecció Oficial (HPO), i que aquest instrument es deixi de gestionar des dels ajuntaments, per passar a ser un element purament estadístic. També es vol cedir la facultat d’adjudicar els HPO als promotors privats, suprimint els sortejos públics per part de l’administració, i que aquestes vivendes puguin passar a preus de mercat lliure a partir de 30 anys, enlloc dels 90 actuals que marca la llei. Per si això no fos suficient, el govern vol “rebaixar” els criteris d'habitabilitat d'un habitatge de protecció oficial, amb l'excusa d'abaratir-ne els costos, i alhora, suprimir les mesures que prohibien la concentració de les promocions d’HPO en una mateixa zona de creixement urbanístic, que impedien així la formació de ghettos o àrees residencials marginals.

Si ja és un símptoma preocupant que l’autoanomenat govern business friendly expliqui primer la seva política d’habitatge al sector privat, abans que als que han de ser-ne els seus principals beneficiaris, és a dir, la ciutadania, no ho és menys les implicacions que aquestes mesures poden tenir en el futur accés de la gent a aquest dret essencial.

Al deixar en mans dels promotors privats la selecció dels adjudicataris, amb l’excusa de garantir l’ocupació real del parc d’HPO existent i futur, s’afavoreix l’arbitrarietat en l’adjudicació dels habitatges, alhora que es fa possible la reintroducció de pràctiques fraudulentes que ja s’havien patit en el passat, com el cobrament de sobre-preus en diner negre per tenir prioritat en l’accés a aquestes vivendes, o adjudicacions a persones que no tenen una necessitat real, però que per raons d’amistat són afavorides pel promotor. En definitiva, el retorn a l’especulació amb els habitatges de protecció oficial.

Amb això, es fa un pas enrere en l’objectiu que marcava la Llei del dret a l’habitatge, d’aconseguir que Catalunya disposés d’un parc públic de vivenda assequible, digna i de qualitat, per donar resposta a les necessitats bàsiques d’habitatge de la ciutadania, i sobretot, que l’administració, tant local com autonòmica, en fos el seu principal òrgan gestor, i la seva principal garantia.

La notícia, apareguda en alguns diaris la setmana passada, sembla haver passat totalment desapercebuda per la opinió pública i els tertulians professionals, als quals ens han acostumat des d’alguns mitjans de comunicació en els darrers anys.

No és pas la meva intenció criminalitzar cap sector. Ans al contrari, la política d’habitatge que ICV va impulsar en els anteriors governs de la Generalitat, es va acordar amb trenta tres organitzacions, que van signar el Pacte Nacional per l’Habitatge, l’octubre del 2007, i que incloïen la representació de les administracions locals, els grups parlamentaris –menys CIU i PP, que hi van votar en contra-, les  organitzacions sindicals, les patronals i els agents socials i econòmics relacionats amb aquest sector.

És evident que la greu crisi financera actual, generada precisament per l’especulació que s’ha fet amb l’habitatge, ha colpit de ple al sector immobiliari fins al punt que, actualment, la poca activitat que té el sector l’absorbeix les promocions d’HPO, que representen un 70 % dels habitatges que es construeixen avui en dia a Catalunya. Evidentment aquest fet converteix  aquestes promocions en unes engrunes, ara mateix, molt llamineres del pastís que fou la vivenda.

D’altra banda, l’accés al préstec hipotecari, pels adjudicataris d’HPO, s’ha reduït considerablement amb el tancament de l’aixeta per part de les mateixes entitats financeres que, fins a l’esclat de la crisi, donaven fins a un 120% del valor real d’una hipoteca. Tot això malgrat dinou d’aquestes entitats van subscriure un conveni amb la Generalitat pels anys 2008-2010, en el sentit de facilitar l’accés al crèdit a aquestes persones.  La conseqüència principal d’això ha estat, certament, que un nombre important d’aquests habitatge no s’ocupin. No obstant això, no crec que la millor opció per fer que aquesta situació millori sigui recórrer a fórmules de gestió privada de l’estoc d’habitatge públic existent i de futur, confonent, novament, els objectius finals de les polítiques d’habitatge amb l’objectiu del negoci immobiliari, d’altra banda legítim i respectable, perquè com ja he comentat, potser serà pitjor el remei que l’enfermetat.

Seria més interessant que, abans d’impulsar mesures de retorn al passat, que afavoreixen més el negoci que no pas el dret a la vivenda, el nou govern es plantegés la reconversió de l’estoc existent de venta, a fórmules de lloguer, amb opció de compra posterior, com ja s’ha fet en algunes promocions  anteriorment. I que la gestió d’aquest estoc la fessin directament els ajuntaments, cosa que afavoriria l’existència d’un veritable parc d’habitatge públic de lloguer municipal, amb la garantia de servei col·lectiu per part de l’administració més propera a la ciutadania.

Perquè primer de tot, l’habitatge és un dret, no tant sols un negoci.

 

 


Membre d’ICV-La Seu d’Urgell, i ex delegat de Medi Ambient i Habitatge i a l’Alt Pirineu i Aran

DS 22/11/2014 | 11:02