Santa Coloma de Gramenet

HISTÒRIA DEL MUNICIPI DE SANTA COLOMA

A finals del segle XIX diverses famílies de la burgesia barcelonina van posar de moda estiuejar a Santa Coloma de Gramenet. Un dels pioners va ser l'historiador Ferran de Sagarra, propietari de la torre Balldovina, l'actual Museu de la ciutat, i pare del cèlebre poeta Josep Maria de Sagarra.

L'entorn geogràfic, el clima i la proximitat a la gran ciutat vanfacilitar la migració que es repetia cada any entre els mesos de juny i setembre. Els senyors van comprar terrenys i van construir les seves cases d'esbarjo que van embellir la fesomia del poble. Les noves construccions es van agrupar envoltant el nucli originari de la vila.

Algunes d'aquestes finques van desaparèixer en l'efervescència especulativa de la dècada dels 60 (can Gordi, can Nohet). Altres van aconseguir salvar-se i han estat recuperades i incorporades al patrimoni de la ciutat com can Muntlló, can Sisteré, can Franquesa o can Mariner, una antiga masia del segle XVII, que a finals del XIX va ser la segona residència dels Roviralta, els qui la van reformar i van ampliar. En la dècada dels vuitanta es va convertir en un casal de barri (la recuperació de la masia i la plaça adjacent, va ser obra de l'arquitecte colomenc Xavier Valls, mort en l'atemptat d'ETA contra els magatzems Hipercor).

L'edifici més emblemàtic d'aquella etapa és can Roig i Torres. Avui convertida en escola municipal de música, aquesta mansió, una de les més boniques de la ciutat, barreja de forma harmònica els estils noucentista i modernista. Va ser construïda entre 1906 i 1912 per Rafael Roig i Torres, un home adinerat que, entre d'altres càrrecs, va ocupar els de cònsol de l'Uruguai a Barcelona i tinent d'alcalde a l'Ajuntament barceloní.

La influència de la colònia barcelonina va ser gran, malgrat que les relacions socials entre estiuejants i nadius sempre van ser molt classistes: alguns forasters evitaven deliberadament el contacte amb el poble pla, es refugiaven en les seves torres amb jardí i, com màxim, es deixaven veure en la missa del diumenge.

La presència temporal d'aquestes famílies adinerades va suposar una millora econòmica per a un sector de la població colomenca. A petició dels estiuejants, l'Ajuntament va crear l'any 1895 la Festa Major d'Estiu per complimentar i acomiadar a tan il•lustres personatges. No obstant això, l'antiga festa de la patrona, el 31 de desembre, mai va deixar de celebrar-se.

En contrast amb aquestes anades i vingudes de famílies riques, es produeixen les dues primeres onades migratòries modernes, encara que de molt reduïdes proporcions: una procedent de l'interior de Catalunya i una altra, d'Aragó, que es va conèixer popularment amb l'apel·latiu dels maños. En els dos casos les dificultats d'integració van ser mínimes. Es tractava de jornalers, mà d'obra agrícola.

En la dècada del 60 comença l'onada migratòria que fa que la ciutat passi de 32.590 habitants a 140.588 l'any 1981. Són els anys de l'especulació immobiliària. La ciutat es mobilitza per la defensa de Can Zam de la construcció arbitrària de més habitatges.

L'any 1979 guanya les primeres eleccions de l'actual democràcia en Lluís Hernández, candidat del PSUC. Continua a la secció Alcaldes.