Vegueria de la Catalunya Central

Dissabte 10 de juliol fou una data històrica pel catalanisme i per l’autogovern de Catalunya. Milers de persones (més d’un milió!) participaren a Barcelona en una manifestació motivada per la sentència emesa el Tribunal Constitucional (TC) el passat dilluns 28 de juny. Aquella suprimeix articulats i en condiciona d’altres (a partir de la interpretació jurídica que també en fa el TC) significant una alteració greu del contingut de l’Estatut de Catalunya (EAC) de 2006 i retallant, de forma substancial, les aspiracions d’autogovern que el nostre país s’havia donat a partir del pacte estatutari i, fins i tot, el “pacte constitucional inicial”. Per tant la manifestació també expressà el rebuig a la vulneració de les voluntats del Parlament de Catalunya, de les Corts espanyoles i d’allò aprovat en referèndum per la ciutadania de Catalunya. Fins i tot oblidant que, la composició actual del Tribunal Constitucional el fa ser un òrgan deslegitimat i desautoritzat, la modificació de l’Estatut pot ser legal, però allò que és totalment és il·legítima. L’Estatut vigent és l’expressió de la voluntat del poble de Catalunya, elaborada pel seu Parlament, modificada per les Corts espanyoles i refrendada pel poble de Catalunya, d’acord amb allò que preveu la Constitució. Però a la manifestació (encara que només es sentiren els crits d’una) hi havia les diferents visions que el catalanisme té per l’autogovern de Catalunya: des de l’autonomisme federalitzant fins a l’independentisme, passant pels múltiples matisos de federalisme i sobiranisme. Però avui l’origen i la realitat del problema no hi anà a la manifestació. El problema rau en la visió que part de la societat espanyola té d’Espanya (organitzada pel PP, però per desgràcia amb d’altres complicitats entre elles de part del PSOE), una visió que cada cop està més fora de la pròpia Constitució i s’ha expressat descaradament amb la sentència quan rebutja l’horitzó federalitzant i de bilateralitat que proposa l’Estatut; i aquí és on es pot bifurcar el procés de l’autogovern català. Si l’Estatut del 2006 no és constitucional cal una “reforma constitucional ambiciosa” que doni un nou marc a l’acord polític entre Catalunya i Espanya, que significà l’aprovació del 2006; si Espanya no aposta pel nou model polític i institucional que proposa l’Estatut de 2006, l’esdevenir podria només deixar per l’autogovern català l’opció, complexa i difícil, de la independència. ICV, ahir, avui i demà, sempre ha defensat tant el dret democràtic a l’autodeterminació com que Catalunya és un sol poble. Unes expressions que resumeixen que és, aquest “poble”, el que ha d’acompanyar democràticament qualsevol procés (estatutari, autodeterminista) ja que hem estat, som i serem la nació que democràticament decidim. Qualsevol decisió sobre un canvi en les relacions amb l’Estat (com s’ha fet democràticament amb l’Estatut, allò que fa tant il·legítima la sentència!) ha de venir acompanyada de la majoria social i política que ho fa possible. La cohesió social i el respecte democràtic estan en la base i en el mètode de les nostres capacitats de transformació, també del model d’Estat i de l’autogovern de Catalunya, i això és recíproc per la societat catalana i l’espanyola. La proposta de federalisme asimètric i pluralista que defensa ICV permet entendre Catalunya com a nació que pacta el marc de relacions amb l’Estat i permet també, però no només, la relació independent amb l’Estat. Dissabte 10 de juliol, Catalunya, una nació de ciutadans i ciutadanes lliures, que es vol i que és integradora i plural, democràticament expressà que vol conduir el seu futur. I Espanya ho hauria de entendre, ja que voler és poder.